Sergi Marcén López

Fa només unes dècades, descobrir una persona era una aventura. Podia començar en una festa major, en un concert, al supermercat, al mercat del poble, al gimnàs o simplement en una conversa inesperada mentre s’esperava el tren. No hi havia perfils, ni fotografies filtrades, ni algoritmes seleccionant qui podia agradar-nos. Només hi havia una mirada, una conversa i aquella sensació tan humana d’incertesa.

Avui, en canvi, cada vegada més relacions comencen darrere d’una pantalla. Aplicacions de cites, xarxes socials i missatges instantanis han convertit el descobriment de l’altre en una successió de fotografies, emojis, cors i likes. Ens permeten connectar amb milers de persones, però paradoxalment també ens allunyen de l’experiència més autèntica de conèixer algú.

Perquè una mirada diu molt més que milions de cors digitals.

Quan dues persones es troben cara a cara, es produeix una comunicació impossible de reproduir en una pantalla. El llenguatge corporal, el to de veu, els silencis, els nervis, els somriures espontanis, la manera de moure les mans o d’escoltar. Tot això forma part d’un llenguatge profundament humà que cap teclat no pot transmetre.

Una conversa en persona és imperfecta. I precisament per això és real.

En canvi, en l’univers digital disposem de temps per pensar cada resposta, per esborrar allò que no ens agrada, per construir una versió idealitzada de nosaltres mateixos. La tecnologia ens permet connectar, sí, però sovint ens impedeix mostrar-nos tal com som.

El problema no és només tecnològic. També és biològic.

Les grans plataformes digitals han après a competir per la nostra atenció utilitzant els mateixos mecanismes que activen els sistemes de recompensa del cervell. Cada notificació, cada like, cada nou missatge genera petites descàrregues de dopamina que ens impulsen a tornar-hi una vegada i una altra. És un sistema extraordinàriament eficaç per mantenir-nos connectats a les pantalles. Tan eficaç que, de vegades, oblidem que la vida passa fora d’elles.

Ahir mateix ho vaig poder observar durant una festa de Sant Joan. Hi havia un grup de persones reunides per celebrar, compartir i gaudir d’una nit especial. Però em va sorprendre comprovar que algunes d’elles estaven més ocupades fent fotografies per penjar-les a les xarxes socials que no pas interactuant amb la gent que tenien al costat.

Més temps buscant l’angle perfecte que mirant els ulls de qui tenien davant. Més preocupació per obtenir reaccions digitals que per generar records reals. És una paradoxa extraordinària. Mai havíem estat tan connectats tecnològicament i, alhora, mai havíem tingut tanta dificultat per establir connexions humanes profundes.

Potser ha arribat el moment de recuperar alguna cosa que estem deixant escapar. Deixar el mòbil una estona i tornar a descobrir persones sense filtres. Tornar a iniciar converses sense saber com acabaran. Tornar a equivocar-nos, a dubtar, a improvisar. Tornar a sentir aquell pessigolleig a l’estómac abans d’anar a parlar amb algú que ens agrada. Tornar a posar-nos vermells.

Perquè aquella vergonya que avui molts intenten evitar és, en realitat, un dels senyals més evidents que alguna cosa important està passant. És la prova que ens importa el que l’altre pensa, que ens exposem, que assumim el risc de ser rebutjats o acceptats.

Cap aplicació no pot substituir aquesta emoció. Cap algoritme no pot reproduir la màgia d’una conversa inesperada. Cap quantitat de likes no pot igualar la intensitat d’una mirada sostinguda durant uns segons.

La transformació digital ens ha aportat eines extraordinàries. Però no hauríem de permetre que la tecnologia substituís allò que ens fa humans.

Potser el gran repte de la nostra època no és connectar més dispositius. Potser el gran repte és tornar a connectar persones.

I això només es pot fer mirant-nos als ulls.

Sergi Marcén i López