Sergi Marcén López

Aquest cap de setmana plujós, he escrit sobre una qüestió que fa temps que em ronda pel cap. Sense ser un expert en politologia, he intentat recollir i ordenar algunes idees que he anat trobant en articles d’opinió, estudis i reflexions sobre el comportament electoral i la psicologia política. A partir d’aquestes lectures, m’he atrevit a escriure aquest article amb la voluntat d’entendre una qüestió que em sembla especialment interessant, “per què, de vegades, votem opcions que poden anar en contra dels nostres interessos materials” i, malgrat això, ens sentim profundament identificats i fins i tot orgullosos d’aquell vot. No pretén ser una anàlisi acadèmica, sinó una reflexió personal basada en el que he llegit i en les preguntes que tot plegat m’ha generat.

Hi ha una pregunta que apareix una vegada i una altra quan intentem entendre l’ascens de l’extrema dreta. Per què una persona treballadora, amb un salari modest, dependent dels serveis públics o de determinades polítiques de protecció social, pot votar una opció política que, almenys en alguns àmbits, pot no afavorir els seus interessos materials?

La resposta fàcil és pensar que aquesta persona està mal informada, ha estat manipulada o simplement no entén què està votant. És una explicació còmoda. I probablement equivocada. Per entendre el fenomen cal començar qüestionant una premissa, les persones no votem únicament amb la butxaca. Votem també amb la identitat. I, en determinades circumstàncies, la identitat pesa molt més.

Durant molt de temps hem interpretat el comportament electoral a partir d’una certa racionalitat econòmica. Si ets treballador, defensaràs millors salaris i protecció laboral. Si tens rendes baixes, preferiràs més redistribució. Si utilitzes intensivament la sanitat o l’educació públiques, donaràs suport a qui proposi reforçar-les. Però les persones som molt més complexes.

La recerca sobre identitat social mostra que la pertinença a un grup proporciona beneficis que no són necessàriament materials. La política pot activar identitats relacionades amb la nació, la cultura, els valors, la generació o la manera d’entendre la societat, i aquestes identitats poden arribar a condicionar el comportament polític tant o més que la renda. Per això, potser la pregunta no és «per què algú vota contra els seus interessos?», sinó una altra de molt més interessant, “Què considera aquesta persona que són els seus interessos?“

Per a algú, mantenir una determinada identitat cultural pot ser més important que pagar menys impostos. Per a un altre, recuperar la sensació d’ordre pot tenir més valor que una determinada política social. I algú pot considerar que recuperar reconeixement, autoritat o control sobre el seu entorn és més important que obtenir cinquanta euros més al mes.

Des de fora podem considerar-ho contradictori. Des del seu cervell, pot no ser-ho en absolut. Aquí apareix un concepte especialment important, “l’estatus.” Una persona no necessita ser pobra per sentir que està perdent. N’hi ha prou que percebi que altres avancen mentre ella retrocedeix, que el seu grup ja no té el reconeixement que tenia o que el món que coneixia està desapareixent.

Diversos estudis sobre el vot a la dreta radical europea, com per exemple (With status decline in sight, voters turn radical right: how do experience and expectation of status decline shape electoral behaviour?, Cambridge University), han relacionat el seu suport amb aquesta percepció de pèrdua o amenaça d’estatus. Investigacions recents amb dades europees han trobat també més suport a la dreta radical populista entre grups socials que experimenten pèrdua d’estatus econòmic relatiu. Això introdueix una distinció fonamental.

No és el mateix perdre que sentir que estàs perdent.

La política opera molt sovint en aquest segon territori. Ronald Inglehart i Pippa Norris van formular la coneguda hipòtesi del cultural backlash, una part del suport al populisme autoritari s’explicaria per la reacció de sectors que perceben que els canvis socials i culturals estan erosionant valors, normes i posicions que abans consideraven centrals. La inseguretat econòmica hi pot contribuir, però no explica per si sola el fenomen.

Aquesta és una de les claus cognitives de l’èxit de determinats discursos polítics, transformar problemes extraordinàriament complexos en relats emocionalment comprensibles. El teu salari no creix. L’habitatge és inaccessible. Els serveis públics estan tensionats. Els teus fills tenen dificultats per emancipar-se. La feina és més precària. El futur sembla menys previsible.

Les causes reals de tot això poden ser múltiples, productivitat, fiscalitat, mercat immobiliari, globalització, automatització, digitalització, estructura empresarial, decisions polítiques acumulades durant dècades, envelliment demogràfic o desigualtat. Cognitivament és esgotador. És molt més senzill construir una explicació amb un responsable identificable. I encara és més potent si aquest responsable és un «ells».

Immigrants. Elits. Brussel·les. Feministes. Globalistes. Estrangers. Polítics. Funcionaris. Mitjans de comunicació. Qualsevol categoria pot ocupar aquesta posició depenent del país i del moviment polític. El mecanisme és antic, dividir el món entre grup propi i grup extern redueix la complexitat i reforça la cohesió interna. La psicologia política fa dècades que estudia fins a quin punt aquestes identitats de grup poden condicionar el comportament polític.

Per això les emocions són tan importants. Por, ressentiment, orgull, nostàlgia, indignació. No són interferències accidentals en el procés polític. Formen part del procés mitjançant el qual interpretem la realitat. La recerca contemporània sobre emoció i política mostra la seva influència sobre el processament d’informació, les actituds polítiques i la polarització.

I aquí arribem a una qüestió encara més interessant. Per què algú pot sentir-se profundament orgullós d’un vot que un observador extern considera contrari als seus interessos?

Precisament perquè el vot ja no és només una decisió. S’ha convertit en una afirmació sobre qui és. «Jo soc dels que no callen.» «A mi no m’enganyen.» «Jo dic el que els altres no s’atreveixen a dir.» «Jo defenso els meus.»

En aquest moment, canviar d’opinió deixa de ser simplement revisar una proposta política. Pot significar qüestionar la pròpia identitat. I el cervell no tracta igual una informació que qüestiona una política pública que una informació que qüestiona qui som. La literatura sobre biaix partidista mostra una tendència robusta a buscar, creure i recordar millor la informació favorable al propi grup polític. És el que habitualment associem al motivated reasoning, no sempre processem informació per descobrir què és cert, sovint també la processem d’una manera compatible amb allò que ja creiem o amb el grup amb què ens identifiquem. I aquest fenomen no és exclusiu de cap ideologia.

Això explica una aparent paradoxa. Quan apareixen dades que contradiuen la nostra opció política, aquestes dades no necessàriament debiliten la identificació. Podem buscar una altra font, desacreditar qui presenta la informació, reinterpretar-la o recordar els arguments que confirmen la nostra posició. No perquè siguem estúpids. Perquè som humans.

I com més política es converteix en identitat social, més fàcil és que aparegui polarització afectiva, ja no discrepem només de les idees de l’altre grup, comencem a desconfiar de les persones que en formen part. La recerca ha documentat clarament aquest procés, encara que una part important dels estudis procedeixi dels Estats Units i no s’hagi d’extrapolar mecànicament a Europa.

L’extrema dreta ha trobat un terreny especialment fèrtil en aquesta política de la identitat, l’amenaça i la pertinença. Però seria un error reduir tot el seu vot a una única explicació. Una metaanàlisi de centenars de models quantitatius sobre el vot a la dreta radical europea mostra precisament que no hi ha una sola variable capaç d’explicar-lo i que els processos individuals poden ser força més complexos del que capta una enquesta.

També seria massa senzill afirmar que totes les formacions de dreta radical proposen simplement polítiques econòmiques contràries a la classe treballadora. Les seves posicions econòmiques són heterogènies. Algunes han incorporat defensa de determinades prestacions i polítiques redistributives, sovint vinculant-les a criteris de pertinença nacional, és el que la literatura ha descrit com a welfare chauvinism o solidaritat excloent.

Però aquí apareix una transformació política important. L’eix esquerra-dreta basat exclusivament en classe i redistribució ja no explica tot el comportament electoral. Educació, identitat, immigració, territori, valors culturals i percepció d’estatus han adquirit una enorme capacitat per ordenar les preferències polítiques. La literatura sobre classe i comportament electoral assenyala precisament les limitacions d’explicar el vot radical només a partir de la posició socioeconòmica.

Quan la política progressista parla només de polítiques públiques mentre una altra força política parla de qui ets, de què has perdut i de qui diu que t’ho ha pres, la competició no es produeix en el mateix terreny. I aquí hi ha probablement una de les lliçons més importants. Dir a algú que vota extrema dreta que és ignorant, racista o que «vota contra els seus interessos» difícilment modificarà els mecanismes que sostenen aquell vot. Pot aconseguir exactament el contrari, reforçar la frontera entre «nosaltres» i «ells».

Si volem entendre el comportament polític contemporani, hem de deixar de pensar en l’elector com una calculadora econòmica. Les persones no votem només el món que tenim. Votem també el lloc que creiem ocupar-hi. I quan algú sent que està perdent aquest lloc, recuperar orgull, identitat o control pot arribar a ser subjectivament més valuós que una millora material.

Potser aquesta és la paradoxa només aparent del vot contra els propis interessos. Des de fora sembla un vot contra un mateix. Des de dins, pot sentir-se exactament com el contrari, un vot per tornar a ser algú.

Sergi Marcén i López