Actualment, la majoria dels mitjans de comunicació difonen noticies negatives, provocant que l’opinió pública i els governs se centrin en aquestes problemàtiques més immediates, COVID19, guerra entre Ucraïna i Rússia, inflació generalitzada, crisi energètica, problemes interns de partits polítics…Tota aquesta inestabilitat descentra l’atenció de la societat d’altres fenòmens rellevants. Fenòmens que estan canviant el nostre dia a dia i que perduraran durant molt anys a la nostre societat. Un d’ells és la nostre manera de treballar i l’impacte a la societat del benestar que ens provoca i ens provocarà la Revolució Digital.
La convergència de disrupcions polítiques, econòmiques i socials està causant un canvi total del paradigma en el qual vivim. Per una banda, l’economia es troba en un moment d’incertesa: s’arrosseguen un conjunt de conseqüències fruit de la gran recessió del 2000, la crisi financera global del 2008 i la crisi produïda per l’epidèmia de la COVID-19. Tot això ha generat un augment dels costos de producció que es traslladen en una inflació generalitzada (en concret, a Catalunya l’IPC interanual ha augmentat en un 10,2% el mes d’agost). Per altra banda, a nivell global, el conflicte polític actual entre Rússia i Ucraïna intensifica els efectes negatius sobre l’economia europea, impactant en els mercats energètics. Simultàniament, Xina s’està col·locant a l’epicentre del progrés mundial per davant dels Estats Units, provocant un canvi d’hegemonies mundials amb les conseqüents tensions geològiques a tot el món. Mentrestant, a Catalunya, cal sumar-hi els problemes d’infrafinançament històric de l’Estat espanyol amb Catalunya i al dumping fiscal que estan realitzant altres comunitats que afecta molt greument a les finances publiques amb el conseqüent impacte social que això comporta.
Aquest context fa que l’opinió pública i els òrgans de govern se centrin a resoldre aquestes problemàtiques més immediates, deixant en un segon pla el fet que ens estem endinsant en una revolució tecnològica que canviarà radicalment la nostra manera de viure, treballar i relacionar-nos. Aquesta revolució digital ve marcada per l’aparició de noves tecnologies com la intel·ligència artificial, la nanotecnologia o l’internet de les coses, i és un dels temes que generarà els debats més tensos en els àmbits polític, econòmic i empresarial. El pas frenètic de canvis que l’acompanyen amenacen la transformació de sistemes sencers de producció, gestió i governança, fent de la gestió del canvi una habilitat indispensable per sobreviure’n amb èxit.
Així mateix, la revolució digital ens està portant a un canvi de industrialització i de relacions entre els humans que moltes vegades per les administracions publiques no esta sent atesa, pel seu ràpid desenvolupament, i les estratègies i sinergies organitzatives de les companyes i governs.
En definitiva, estem vivim un canvi d’època – que no una època de canvi – i ens esta indicant que la manera de relacionar-se i de treballar esta canviant, fent que tot allò que valia fina ara, està en vies d’extinció o de transformació, i en aquest sentit toca invertir hores extres davant de l’ordinador per digitalitzar-se de forma efectiva.
Tanmateix, tota aquesta sèrie de disrupcions a gran escala encara és absent al debat públic. La societat viu d’esquena a aquest canvi, fixada en el que s’emmarca dins l’anomenada “finestra d’Overton”. La finestra d’Overton, o també finestra de discurs, és el rang, dins d’una gamma d’idees, que polítics, polemistes i tertulians als mitjans de comunicació consideren aptes o acceptables pel seu públic. De moment, a diferència d’altres democràcies, les conseqüències que està tenint la revolució digital encara no són dins de la finestra.
També anomenada 4.0, la revolució digital segueix els passos dels altres tres processos transformadors de la història que han alterat radicalment la manera d’organitzar la producció i el treball. La Primera Revolució Industrial, situada entre el 1760 i el 1830, va utilitzar l’aigua i el vapor per marcar el pas de la producció manual a la mecanitzada. Al voltant del 1850, va emprar l’energia elèctrica i va donar pas a la producció en massa, delegant a cada treballador funcions específiques i repetitives en màquines més desenvolupades tecnològicament. La segona revolucio industrila datada entre 1870 i 1914, va veure com els canvis tècnics van seguir ocupan una posició central, junt a les innovacions tècniques concentrades, essencialment, en noves font d’energia com el gas o l’electricitat, nous mateirlas com l’acer i el petroli i nous sistemes de transport i comunicació, telefon i radio que van induir transformacions en cadena que van afectar el treball, el sistema educactiu i el cientific. La introducció de l’electrònica i les TIC van portar a la tercera revolució als anys seixanta del segle passat, provocant l’inici de l’automatització de la producció.
A les portes de la quarta revolució industrial, la fusió d’avenços en una sèrie de camps com la intel·ligència artificial, l’internet de les coses o la biotecnologia, fan que el model productiu s’estigui focalitzant en les dades i la seva explotació. Els robots o els sistemes d’intel·ligència artificial estan destruint els llocs de treball realitzats pels humans, basats en mecanismes repetitius i especialitzats i n’estan creant per aquells perfils qualificats capaços d’automatitzar i digitalitzar els processos.
De manera similar a les revolucions que la van precedir, la Revolució Digital té el potencial d’elevar els nivells de renda globals i millorar la qualitat de vida de les poblacions de tot el món. No obstant això, tal com han assenyalat els economistes Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee, la revolució podria generar més desigualtat, en particular degut a aquest potencial per pertorbar els mercats laborals.
A part de desestabilitzar l’economia, la desigualtat representa la major preocupació social associada a la Revolució Digital. Els majors beneficiaris d’aquesta transformació tendeixen a ser els proveïdors de capital intel·lectual i físic —els innovadors, els accionistes, els inversors—, la qual cosa explica l’augment de la bretxa de riquesa entre els que depenen del capital enfront del treball manual. La tecnologia és, per tant, una de les principals raons per les quals la classe mitjana està desapareixent: la demanda de treballadors altament qualificats ha augmentat i la demanda de treballadors amb menys educació i amb menys habilitats ha disminuït. El resultat és un mercat laboral amb una forta demanda als extrems alts i baixos, però un buidatge pel mig.
D’aquesta manera, la transformació de les classes socials té un impacte directe en l’Estat del Benestar. Això és degut al fet que la classe mitjana és el gruix de la societat que més contribueix a la recaptació impositiva i, per tant, és clau per contribuir a l’estabilitat de les societats. A Espanya, més del 58% de la població pertany a la classe mitjana. Això es tradueix en menor gruix de teixit productiu i posteriorment es troba reflectit en una menor recaptació d’impostos i, en conseqüència, la impossibilitat de mantenir els serveis públics, influint directament menys qualitat de vida.
Per evitar aquesta situació, és necessari apoderar la ciutadania de competències que els permetin créixer i evolucionar en el context actual. La societat ha de ser educada no només en l’adopció de totes les noves tecnologies, sinó també en les competències que els permetin posar-los al capdavant d’aquest nou paradigma. Els perfils més capaços d’adaptar-se a la nova revolució seran aquells amb habilitats allunyades de la repetició, l’especialització i la gestió de dades.
En aquest sentit, cal transformar el model productiu cap a un nou model al servei de les persones, sostenible i innovador. Aquest ha d’anar acompanyat d’un nou model d’aprenentatge que fomenti valors centrats en les relacions humanes (l’empatia, la intel·ligència emocional), en el raonament i el pensament crític, la creativitat i la improvisació, i en competències com el lideratge, la gestió del temps, la col·laboració i el treball en equip. El perfils dels nous professionals estarà constituït principalment per cinc habilitats fonamentals: e-conciencia, alfabetisme tecnològic, alfabetisme informacional, alfabetisme digital i alfabetisme mediàtic (Cobo, 2009).
Per aconseguir aquest canvi en la societat, cal impulsar-lo des dels òrgans de govern. Si és cert que una part del canvi s’escapa de les competències dels municipis, però a partir d’aquests es blindarà la primera part de l’adopció per sensibilitzar i fomentar el canvi en la societat. L’encarregada d’aquesta funció seran les Regidories Digitals, les quals implementaran i coordinaran les polítiques municipals relacionades amb les TIC, amb l’objectiu d’obtenir una societat digital intel·ligent, sostenible i innovadora.
Sergi Marcén i López 
Deixa un comentari