Quan parlem de sobirania tecnològica, no estem evocant un retorn als vells somnis d’autarquia ni proposant aixecar murs digitals que ens aïllin del món. Més aviat el contrari: es tracta d’entendre que, en una societat profundament interconnectada, la veritable llibertat no consisteix a desconfiar de l’exterior, sinó a evitar que allò que ens arriba de fora determini els nostres fonaments. En aquest sentit, la sobirania tecnològica de Catalunya hauria de ser, abans que res, la capacitat col·lectiva de decidir, desenvolupar, governar i protegir els processos digitals que sostenen la nostra vida quotidiana. És a dir, la possibilitat real de tenir la mà al timó del nostre futur digital, amb plena consciència i amb totes les eines necessàries per evitar dependències que puguin posar en risc l’autonomia democràtica, el teixit econòmic o els drets de la ciutadania.
Aquesta idea es pot resumir en una fórmula tan senzilla com poderosa: cooperar amb el món, sí; quedar-hi sotmesos, mai. Aquesta és la gran frontera conceptual entre l’aïllament i l’autonomia. Catalunya, com qualsevol altra comunitat política inserida en l’era global, necessita intercanviar coneixement, tecnologia, talent i dades. Però també necessita que aquestes interaccions no generin vulnerabilitats estructurals, que no la deixin a la intempèrie davant decisions preses a milers de quilòmetres, en consells d’administració o centres de dades que no responen a cap lògica democràtica ni a cap legitimitat territorial.
La digitalització ha convertit el món en una immensa xarxa d’interdependències. Però, igual com passa amb qualsevol xarxa, la qüestió essencial no és estar connectat, sinó en quines condicions ho estàs. Avui, el funcionament de les administracions, la competitivitat de les empreses, el dret a la privacitat, la seguretat del país i fins i tot la cohesió social depenen de tecnologies que no sempre controlem. I aquí rau el cor del problema: quan un país perd el control dels seus processos digitals essencials, en realitat està cedint una part substancial de la seva sobirania democràtica.
La sobirania tecnològica no demana que construïm tots els nostres sistemes des de zero, ni que rebutgem qualsevol tecnologia que vingui de fora. Demana, més aviat, que siguem capaços de triar amb criteri, de comprendre què hi ha sota el capó de les eines que fem servir, i de garantir que les nostres institucions i empreses poden funcionar encara que un proveïdor global decideixi, un dia, canviar les regles del joc. És la diferència entre ser un actor actiu o un simple espectador dins d’un escenari governat per altres.
Per entendre aquesta necessitat, només cal observar com funciona el món digital. Les infraestructures de dades, les plataformes de núvol, els sistemes de comunicació i les grans arquitectures algorítmiques formen avui un entramat tan dens que qualsevol fallada o qualsevol decisió unilateral d’una corporació tecnològica pot desencadenar efectes en cadena. Imagineu, per exemple, que un país depèn íntegrament d’una única empresa estrangera per gestionar els seus historials mèdics digitals, o per operar els sistemes que controlen la mobilitat urbana, o per mantenir les dades tributàries de milions de persones. Què passa si aquesta empresa es veu afectada per un conflicte geopolític? O si decideix apujar preus de manera inassolible? O si canvia les condicions d’ús i impedeix portar-se les dades a un altre sistema? El resultat és clar: el país perd capacitat d’acció, queda capturat en una dependència que no pot revertir sense costos exorbitants.
Catalunya necessita, doncs, un model d’autonomia estratègica que no s’oposi a la globalització, però que tampoc n’accepti passivament les regles. Aquesta autonomia té diversos pilars. El primer és la infraestructura. Un país que no controla una part significativa dels seus centres de dades, que no té garanties sobre on s’emmagatzemen les seves dades sensibles o que depèn d’operadors externs per als seus serveis bàsics, està renunciant, de facto, a una part crucial de la seva sobirania. Cal disposar d’infraestructures robustes, eficients, sostenibles i dotades de governança pròpia, capaces d’assegurar que els serveis essencials, des de la salut fins a la justícia, poden funcionar amb independència i continuïtat. I això no significa treballar en solitud: significa formar part d’un ecosistema europeu que avança en la mateixa direcció, amb espais de dades comuns, estàndards compartits i models de governança interoperables.
Però la infraestructura no ho és tot. La veritable sobirania es juga també en el plànol del programari i dels algoritmes. Vivim en un moment històric en què cada vegada més decisions, des d’una derivació sanitària fins a la concessió d’una ajuda pública, passen per sistemes automàtics. Això vol dir que la sobirania no només és física o jurídica: és també epistèmica. Un país que utilitza algoritmes que no pot llegir, auditar ni entendre es converteix en un país que delega part del seu criteri democràtic en caixes negres dissenyades per altres. Per evitar-ho, cal utilitzar programari obert sempre que sigui possible, establir estàndards d’explicabilitat per a les IA públiques i construir capacitat interna per desenvolupar, adaptar i revisar les eines digitals que governen la vida col·lectiva.
La tercera dimensió és la sobirania de dades. Les dades són avui el nou sistema circulatori de la societat digital. Però com qualsevol sistema vital, necessita governança. No n’hi ha prou amb protegir la privacitat individual: cal assegurar que el conjunt de dades que genera un país, des de dades científiques fins a dades industrials, no s’exporta de manera acrítica cap a plataformes que operen des de lògiques purament privades i que poden convertir aquest valor col·lectiu en beneficis privats sense retorn social. Catalunya hauria de disposar d’espais de dades sectorials amb governança pròpia, estructurats perquè les dades puguin posar-se en comú, reutilitzar-se i generar innovació, però sempre sota els principis del control democràtic i la reciprocitat.
El quart pilar, sovint el més oblidat, és el talent. Cap estratègia de sobirania tecnològica no té sentit si no va acompanyada d’un ecosistema humà capaç de sostenir-la. Això significa formar perfils digitals avançats, retenir talent que avui sovint marxa a l’exterior i atraure especialistes que puguin contribuir al desenvolupament d’un teixit productiu innovador. Però més enllà del talent altament qualificat, també cal alfabetitzar digitalment tota la ciutadania, perquè la sobirania no és només qüestió d’experts, sinó de capacitat col·lectiva de comprendre el món digital i de participar-hi de manera crítica.
La sobirania tecnològica és també una aposta industrial. Catalunya necessita empreses capaces de desenvolupar tecnologia pròpia en camps estratègics: semiconductors, fotònica, intel·ligència artificial, robòtica, ciberseguretat o computació sostenible. No es tracta de competir frontalment amb gegants globals, sinó de tenir capacitat de produir allò que és essencial i de generar un ecosistema innovador que doni vida a una economia més resilient, més verda i més autònoma. Igual com en el passat industrial les nacions que dominaven l’energia, l’acer o el transport marcaven el ritme de la història, avui el futur el marcaran aquells que tinguin la capacitat de controlar la seva arquitectura digital.
Aquesta visió requereix polítiques públiques valentes, centrades en el llarg termini i capaces de construir consensos amplis. La sobirania tecnològica no és una bandera partidista, sinó una infraestructura de país. És l’equivalent modern d’assegurar ports, carreteres, escoles o xarxes elèctriques. Però, a diferència d’aquestes infraestructures tradicionals, la digitalització imposa un ritme de canvi molt més accelerat. Això vol dir que la sobirania no és un estat fix, sinó un procés constant d’actualització, aprenentatge i adaptació.
Imaginem, per un moment, la Catalunya que podria sorgir d’aquesta aposta. Una societat digital madura, capaç de cooperar amb Europa i amb el món des d’una posició de fortalesa i no de dependència. Una economia que genera ocupació de qualitat, que atrau talent i que situa la innovació al centre de la prosperitat compartida. Un país on la tecnologia no és una força opaca que opera a l’ombra, sinó una eina al servei del bé comú, governada amb transparència i orientada al benestar de tothom. Aquesta Catalunya digital sobirana no seria només més eficient: seria més justa, més democràtica i més resilient davant futures crisis.
El repte no és menor, però l’oportunitat és immensa. En un món on el poder ja no es mesura només en fronteres territorials, sinó també en la capacitat de controlar infraestructures digitals i processos algorítmics, apostar per la sobirania tecnològica és apostar per la llibertat concreta i quotidiana de tota una societat. La llibertat de decidir qui som en un segle on el poder parla amb el llenguatge de les dades, del programari i de la intel·ligència artificial. La llibertat, en definitiva, de no ser dominats per arquitectures digitals que no hem triat.
Catalunya es troba davant una cruïlla històrica. Pot seguir sent un territori que adopta tecnologies dissenyades per altres, o pot decidir convertir-se en un actor capaç de crear-les, comprendre-les i governar-les. La primera opció condueix a la dependència; la segona, a l’autonomia i al futur. La sobirania tecnològica és, doncs, molt més que una política digital: és una aposta per la dignitat democràtica en plena era algorítmica. Una invitació a construir un país que no tingui por del món, perquè ha après a caminar-hi amb pas ferm, amb criteri propi i amb la convicció que la llibertat, com la tecnologia, només es manté viva si la fem nostra.
Sergi Marcén i López
Sergi Marcén i López 