El núvol no és el cel.

Durant anys hem fet servir la paraula «núvol» com si descrigués alguna cosa etèria, gairebé màgica. Pugem documents, gestionem tràmits, emmagatzemem dades i confiem que tot hi serà quan ho necessitem. Però el núvol no és el cel. És una infraestructura molt real, amb propietaris molt concrets i amb lleis molt precises que el governen.

Quan una administració pública contracta serveis digitals, correu electrònic, gestió d’expedients, historials mèdics, plataformes educatives, sistemes d’anàlisi de dades o altres serveis digitals, no està prenent una decisió tècnica menor. Està decidint qui controla una part essencial del funcionament d’aquella administració. I aquesta decisió, encara que no sempre ho sembli, té conseqüències directes en la vida quotidiana de la ciutadania.

Pensem en una cosa tan senzilla com un centre de salut. Les dades mèdiques de milers de persones s’emmagatzemen i es processen digitalment. Si el servei al núvol que les gestiona depèn d’una empresa sotmesa a lleis d’un altre país, aquestes dades poden quedar exposades a marcs jurídics que no són europeus. No cal un ciberatac ni una filtració escandalosa. N’hi ha prou amb una ordre legal emesa fora de la Unió Europea perquè la informació pugui ser reclamada sense que ni el pacient ni l’administració en tinguin coneixement, o fins i tot perquè aquests serveis deixin de prestar-se.

El mateix passa a les escoles, als serveis socials o als ajuntaments. Expedients acadèmics, dades de menors, informes de vulnerabilitat, registres administratius… tot circula per sistemes digitals que, en molts casos, no estan realment sota un control públic estricte i exclusiu. La paradoxa és evident: exigim transparència i responsabilitat a les institucions, però acceptem que la infraestructura que sosté aquests serveis funcioni sota regles alienes.

Hi ha un altre risc menys visible, però igualment greu: la dependència. Quan una administració construeix el seu funcionament digital sobre una plataforma concreta sense exigir garanties de sobirania, canviar de proveïdor esdevé amb el temps gairebé impossible. Els sistemes s’hi adapten, les dades s’estructuren d’una manera específica, els equips aprenen a treballar amb una eina concreta. Anys després, encara que el servei empitjori o s’encareixi, l’alternativa és tan costosa que, de fet, no existeix.

A la pràctica, això significa que decisions públiques queden condicionades per interessos privats. És com si una ciutat només pogués mantenir els seus semàfors si una empresa estrangera decideix continuar donant suport. No perquè no hi hagi altres opcions, sinó perquè no es va pensar a temps a preservar la capacitat d’escollir.

El problema s’agreuja quan entren en joc els algoritmes. Cada cop més sistemes digitals classifiquen, prioritzen o filtren informació de manera automàtica. Determinen què es veu primer, què es considera risc, què es destaca i què s’oculta. Si aquests algoritmes no es poden auditar, si no sabem com funcionen ni amb quines dades s’entrenen, l’administració perd una cosa fonamental: la capacitat d’explicar i corregir les seves pròpies decisions.

Per a la ciutadania, això es tradueix en una sensació inquietant d’indefensió. Una ajuda que no arriba, un tràmit que queda bloquejat, una alerta que salta sense explicació. «És el sistema», es diu. Però quin sistema? Dissenyat per qui? Amb quins criteris? Amb quines responsabilitats?

El marc europeu de sobirania en el núvol no neix per caprici ni per desconfiança tecnològica. Neix perquè des d’Europa s’ha començat a entendre que sense control sobre les infraestructures digitals no hi ha un control democràtic real. No es tracta de tancar fronteres ni de rebutjar la cooperació internacional. Es tracta d’assegurar una cosa molt més bàsica: que els serveis públics digitals estiguin sotmesos a les lleis europees, que puguin ser auditats i que no depenguin de decisions arbitràries preses fora del nostre abast polític i jurídic.

No seguir aquestes recomanacions en la contractació pública és assumir riscos que no sempre es veuen de manera immediata, però que es paguen a llarg termini, com ja està passant. Més vulnerabilitat jurídica, menys capacitat de reacció davant les crisis, més costos futurs i menys transparència. En definitiva, menys sobirania democràtica.

Aquest debat pot semblar tècnic, però no ho és. Afecta com es protegeixen les nostres dades, si els serveis públics poden funcionar amb estabilitat i si les decisions que ens afecten poden ser explicades i discutides. Afecta, en última instància, qui mana quan ningú no està mirant.

Cada contracte digital que signa una administració és una decisió silenciosa. No sol ocupar portades ni generar debats encesos. Però els seus efectes duren anys. Escollir serveis digitals sense garanties de sobirania és una manera discreta de renunciar a capacitat de decisió pública.

La tecnologia pot fer més eficients els serveis, millorar la vida quotidiana i acostar l’administració a la ciutadania. Però només si està al servei de l’interès general. Quan no controlem el núvol, no estem només comprant programari. Estem cedint poder. I una democràcia no es pot permetre fer-ho a cegues.

Sergi Marcén i López