Durant més de dos segles, el capitalisme industrial ha avançat a través de grans sacsejades tecnològiques. Primer va ser el vapor. Després el ferrocarril. Més tard l’electricitat, el petroli, la producció en massa i, finalment, internet. Cada una d’aquestes transformacions va alterar l’economia, la societat i fins i tot la manera com els humans enteníem el progrés. L’economista rus Nikolai Kondratieff va observar aquest patró als anys vint del segle passat i va formular la teoria de les grans onades tecnològiques: cicles d’uns cinquanta anys impulsats per revolucions industrials capaces de redefinir el món.
Ara, molts analistes consideren que estem entrant en la sisena gran onada. Però aquesta vegada hi ha una diferència fonamental. Les onades anteriors van transformar les eines dels humans. La nova onada amenaça de transformar el mateix subjecte humà.
La combinació d’intel·ligència artificial avançada, robòtica autònoma, computació quàntica, neurotecnologia i biotecnologia no només canviarà la producció industrial. Està començant a modificar la presa de decisions, el coneixement, la percepció de la realitat i la relació entre persones i màquines. La tecnologia deixa de ser un instrument extern per convertir-se en una infraestructura invisible que condiciona la vida quotidiana, les emocions, el consum, la informació i la política.
És precisament en aquest context que les velles lleis imaginades per Isaac Asimov recuperen una vigència inesperada.
Quan Asimov va formular les Tres Lleis de la Robòtica als anys quaranta, ho va fer com un exercici literari. Volia fugir de la visió apocalíptica dels robots assassins típica de la ciència-ficció clàssica. Les seves lleis eren simples però profundes: un robot no podia fer mal a un ésser humà; havia d’obeir els humans; i havia de protegir la seva pròpia existència sempre que això no contradigués les dues primeres normes.
Durant dècades, aquelles lleis van semblar poc més que una elegant fantasia filosòfica. Però avui, quan sistemes d’intel·ligència artificial decideixen contractacions laborals, recomanen condemnes judicials, condicionen eleccions, gestionen infraestructures crítiques i influeixen en el comportament humà a través d’algoritmes invisibles, la qüestió ja no és literària. És política.
La sisena onada de Kondratieff no gira només entorn de màquines més eficients. Gira entorn del control cognitiu. Les plataformes digitals han descobert que l’atenció humana és el recurs més valuós del segle XXI. Els algoritmes no competeixen únicament per vendre productes: competeixen per modelar conductes, anticipar decisions i dirigir emocions. El capitalisme industrial fabricava objectes. El capitalisme algorítmic fabrica comportaments.
Aquí apareix el gran problema que Asimov havia intuït: què significa “fer mal” a un ésser humà?
En l’era de la intel·ligència artificial, el dany ja no és necessàriament físic. Un algoritme pot degradar la salut mental d’un adolescent sense tocar-lo mai. Pot fomentar l’addicció digital, amplificar l’odi, radicalitzar opinions o destruir reputacions mitjançant desinformació automatitzada. Pot discriminar silenciosament milions de persones en processos financers o laborals sense necessitat d’una decisió humana explícita.
Les lleis d’Asimov es tornen imprescindibles perquè les màquines han deixat de ser simples màquines. S’han convertit en actors socials.
La gran paradoxa és que les empreses tecnològiques actuals no estan construint sistemes alineats amb la Primera Llei d’Asimov. Estan construint sistemes alineats amb incentius econòmics. Els algoritmes de recomanació no prioritzen el benestar humà; prioritzen el temps de permanència, la monetització de l’atenció i la maximització de dades. La lògica del mercat digital sovint entra en conflicte directe amb la protecció de la dignitat humana.
Per això la sisena onada tecnològica podria acabar convertint-se també en una crisi civilitzatòria. Les grans transformacions de Kondratieff sempre han provocat tensions socials profundes. La primera revolució industrial va generar explotació obrera massiva. L’era del petroli va desembocar en guerres mundials i crisis energètiques. La revolució digital està provocant polarització política, dependència tecnològica i una concentració de poder sense precedents en poques corporacions globals.
La diferència és que ara el risc no és només econòmic. És epistemològic i democràtic. Si els sistemes d’IA poden decidir què veiem, què creiem i què pensem, la llibertat política entra en una nova dimensió de vulnerabilitat.
Això explica per què la regulació de la intel·ligència artificial s’ha convertit en una qüestió geopolítica central. La Unió Europea intenta construir un model de governança basat en drets fonamentals, mentre altres potències prioritzen la competició tecnològica o el control estatal. La batalla pel lideratge en IA és també una batalla sobre quin model de societat dominarà la pròxima onada històrica.
En aquest escenari, les lleis d’Asimov ja no haurien de ser considerades una curiositat de la ciència-ficció, sinó un punt de partida ètic. Evidentment, no poden aplicar-se literalment. Els sistemes actuals no entenen el món com ho faria una consciència humana. Però el principi fonamental continua sent extraordinàriament vigent: la tecnologia ha d’estar subordinada a la protecció de la dignitat humana.
La gran pregunta del segle XXI no és si la intel·ligència artificial serà poderosa. Ja ho és. La pregunta real és si les societats democràtiques seran capaces d’imposar límits morals, polítics i jurídics abans que la lògica algorítmica redefineixi irreversiblement les relacions humanes.
Potser Asimov va entendre abans que ningú que el problema dels robots mai no serien els robots. El problema seria la humanitat que els programa.
Sergi Marcén López
Sergi Marcén i López 
Deixa un comentari