L’any 2016 va començar una persecució judicial contra moltes de les persones que vam creure que Catalunya tenia dret a decidir el seu futur. Persones que, des de responsabilitats diferents, vam defensar una idea tan senzilla com democràtica, que la ciutadania pogués respondre una pregunta.
«Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?»
Una pregunta. Una urna. Un vot.
El que va venir després va ser una repressió política i judicial devastadora. Presó, exili, inhabilitacions, embargaments i causes judicials que van marcar la vida de moltes persones i de les seves famílies.
Jo vaig ser una d’aquestes persones.
En el meu cas, a través del Tribunal de Comptes. Un procediment en què massa sovint he tingut la sensació que defensar-nos era gairebé impossible, que les nostres explicacions no canviaven res i que la sentència ja estava escrita abans que poguéssim parlar.
Nou anys. Es diu de pressa, però nou anys són molts dies, moltes nits i molts moments d’incertesa. És conviure amb una amenaça permanent, amb la preocupació pel que pot passar demà i amb el sentiment profund d’estar patint una injustícia per haver defensat allò en què creus.
Avui, finalment, l’aplicació de la llei d’amnistia ha permès extingir les presumptes responsabilitats comptables que pesaven sobre 35 persones. La resolució estableix que no ha quedat acreditada cap afectació als interessos financers de la Unió Europea en els termes examinats.
I amb aquesta decisió ens traiem de sobre un pes enorme. Un pes que durant massa temps hem portat nosaltres, però també les persones que estimem.
No negaré que han estat anys molt durs. Hi ha hagut moments de cansament, de ràbia, d’impotència i de tristesa. Moments en què costa entendre com defensar pacíficament el dret a votar pot acabar condicionant tants anys de la teva vida.
Però també he descobert una cosa que no oblidaré mai, el valor immens de les persones que no et deixen sol quan les coses es compliquen i també, d’aquelles que desapareixen o s’aprofiten quan les coses no van bé.
Vull donar les gràcies, de tot cor, a les companyes i als companys d’Esquerra Republicana que han estat al nostre costat des del primer dia. Especialment a l’Oriol Junqueras, pel seu suport, la seva proximitat i per haver estat present sempre durant aquest llarg camí.
I gràcies també a totes aquelles persones que, d’una manera o altra, m’heu acompanyat. A les que m’heu trucat, a les que m’heu preguntat com estava, a les que m’heu donat ànims i a les que, sense fer soroll, simplement hi heu estat.
Potser no us ho he dit prou, però el vostre escalf ha estat fonamental per continuar endavant.
Avui sento alleujament, evidentment. Però també penso en tot el que hem viscut, en els anys que ningú no ens tornarà i en les persones que han patit tant o més que nosaltres.
No escric aquestes paraules des del ressentiment. Les escric des de la memòria, des de l’agraïment i des de la convicció que allò que vam defensar era legítim. Perquè la democràcia no es defensa només quan és fàcil. Es defensa, sobretot, quan fer-ho té conseqüències.
Durant aquests anys he pensat moltes vegades en el meu besavi, que durant la Guerra Civil es va veure obligat a fugir de Catalunya per defensar els seus ideals republicans. Va marxar cap a França, deixant enrere casa seva, la seva terra i una vida que ja no podria recuperar. Mai no va poder tornar a Catalunya. Va morir a l’exili.
Quan penso en ell, no puc evitar sentir una barreja de tristesa, orgull i indignació. Han passat gairebé noranta anys i, salvant totes les distàncies entre aquella tragèdia i el que hem viscut nosaltres, em dol pensar que diferents generacions d’una mateixa família hàgim patit les conseqüències de defensar les nostres conviccions polítiques. Ell va pagar el preu més alt, perdre per sempre la seva família i la seva terra. Jo, afortunadament, avui puc explicar que aquest malson judicial s’ha acabat.
Però hi ha una cosa que ens uneix a través del temps, la convicció que la llibertat, la democràcia i la dignitat són valors als quals no hem de renunciar mai. Avui també penso en ell. I m’agradaria poder-li dir que, malgrat tot el que ha passat, encara som aquí, dempeus, defensant els mateixos ideals pels quals ell ho va haver de deixar tot. I si alguna cosa he après durant aquests nou anys és que els principis no poden dependre del preu que ens facin pagar per defensar-los.
Avui tanco una etapa que m’ha marcat profundament. No oblidaré el que ha passat, però tampoc permetré que aquests anys defineixin el meu futur.
Continuaré defensant el dret de Catalunya a decidir lliurement el seu destí. Amb la mateixa convicció, amb més experiència i amb l’agraïment de saber que mai no he caminat sol.
Per tots els que hi érem. Per tots els que hi heu estat. I pels que vindran.
Seguim. Amb el cap ben alt.
Deixa un comentari