Ens havien promès que la tecnologia ens faria la vida més fàcil, que la digitalització ens permetria treballar des de qualsevol lloc i que la intel·ligència artificial ens ajudaria a ser més productius. Però hem arribat a una situació gairebé absurda, anar a treballar és una aventura i quedar-se a casa per teletreballar tampoc garanteix que puguis fer la teva feina.
Hi ha matins que semblen una broma de mal gust.
Et lleves, et prepares un cafè i consultes l’estat de Rodalies. Retards, incidències, trens que no arriben o circulacions alterades. Res que no hagis viscut abans. Decideixes que avui agafaràs el cotxe. Obres Google Maps i descobreixes que la C-58 està col·lapsada, que l’AP-7 acumula quilòmetres de cua i que entrar a Barcelona per la B-23 et costarà una eternitat.
La ràdio ho resumeix amb una expressió que hem incorporat al nostre vocabulari amb una naturalitat preocupant, «retencions habituals». Habituals!!!!! Com si perdre una hora de vida cada matí, i una a la tarda, en una autopista fos una cosa normal.
Finalment, decideixes quedar-te a casa. Tens ordinador, fibra òptica i totes les eines digitals que necessites. Per sort, vivim en una societat tecnològicament avançada que ens permet teletreballar. Obres l’Outlook per consultar el correu. No funciona. Intentes connectar-te a la reunió de Teams. Tampoc. Recorres a Copilot, l’assistent d’intel·ligència artificial que havia de transformar la teva productivitat. Però també està afectat per la incidència.
I aleshores arriba la pregunta inevitable, com se suposa que hem de treballar si no podem arribar a la feina i, quan intentem treballar des de casa, tampoc funcionen les eines digitals?
Benvinguts a la societat de la productivitat del segle XXI.
Porto prop de quaranta anys treballant en el sector de les tecnologies de la informació. He viscut la informatització de les empreses, l’arribada d’Internet, la revolució dels telèfons intel·ligents, la migració al núvol i, ara, l’explosió de la intel·ligència artificial.
He dedicat bona part de la meva vida professional a defensar la transformació digital, convençut que la tecnologia pot millorar els serveis públics, fer més eficients les organitzacions i facilitar la vida de les persones.
I continuo pensant exactament el mateix.
Però també he après que digitalitzar no significa necessàriament millorar. I que una societat pot tenir una tecnologia extraordinàriament avançada i, al mateix temps, ser sorprenentment fràgil.
Avui podem organitzar reunions amb persones de qualsevol continent, compartir documents en temps real i utilitzar intel·ligència artificial per analitzar informació en segons.
Però som incapaços de garantir una cosa tan elemental com arribar puntualment a la feina o poder consultar el correu electrònic quan falla un proveïdor tecnològic.
És una contradicció que mereix una reflexió profunda.
Rodalies, quan arribar puntualment depèn de la sort
Fa anys que els usuaris de Rodalies conviuen amb una incertesa que ha acabat condicionant la seva vida quotidiana. Retards, cancel·lacions, avaries, problemes d’infraestructura, robatoris de cable i incidències que obliguen milers de persones a reorganitzar els seus horaris. El problema ja no és només que un tren arribi tard. El problema és que molts ciutadans han deixat de confiar que arribarà quan toca.
Quantes persones surten de casa mitja hora abans del necessari per si hi ha alguna incidència? Quantes han perdut una reunió important? Quantes famílies han hagut de reorganitzar-se perquè algú no arribava a temps a recollir els fills?
I quants treballadors han hagut de donar explicacions a la seva empresa per un retard que no depenia d’ells?
Hem convertit la incertesa en una característica habitual del transport públic. I això és especialment preocupant quan, amb tota la raó, defensem que cal utilitzar menys el vehicle privat, reduir emissions i apostar per una mobilitat més sostenible. Però la sostenibilitat necessita confiança.
No podem demanar a les persones que deixin el cotxe a casa si no els oferim una alternativa de transport públic fiable.
Les «retencions habituals», hem normalitzat el col·lapse
I si Rodalies no funciona, sempre queda el cotxe.O això ens agradaria pensar.
Cada matí, milers de persones intenten accedir a Barcelona i a altres grans ciutats catalanes per unes carreteres que sovint es troben al límit de la seva capacitat. L’AP-7, la C-58, la C-31, la B-23 o les rondes de Barcelona s’han convertit en escenaris quotidians de caravanes quilomètriques.
Però hi ha una cosa que em sorprèn especialment, la facilitat amb què hem acceptat aquesta situació. Hem arribat a normalitzar l’expressió «retencions habituals».
La sentim cada matí a la ràdio, la llegim als panells de les carreteres i la veiem a les aplicacions de navegació.
«Retencions habituals a la C-58 en direcció Barcelona».
«Circulació lenta habitual a la B-23».
«Congestió habitual als accessos a la ciutat».
Habituals¡¡¡¡¡¡
Com si fos normal que una persona necessiti una hora i mitja per fer un trajecte que, sense trànsit, podria completar en trenta minuts. Com si perdre dues hores diàries en desplaçaments fos simplement el preu inevitable de tenir una feina.
Hem aconseguit una cosa extraordinària, posar un nom amable a un problema estructural per acabar acceptant-lo com si fos inevitable.
Ja no calculem quant triguem a arribar a la feina segons la distància. Ho calculem segons els quilòmetres de cua que preveiem trobar. I això té un cost enorme. Temps que no dediquem a la família, a descansar, a fer esport o simplement a viure. També té un cost econòmic, ambiental i de competitivitat.
Resulta paradoxal que invertim milions d’euros en sistemes d’intel·ligència artificial per optimitzar processos empresarials mentre acceptem que milers de professionals perdin hores cada setmana atrapats en una carretera.
I encara és més paradoxal que considerem inevitable una situació que sabem que es repetirà l’endemà. Perquè una retenció puntual pot ser una incidència. Però quan es repeteix sistemàticament, deixa de ser una incidència i es converteix en un problema de planificació, infraestructures i gestió de la mobilitat.
Les retencions habituals no haurien de ser habituals. I, sobretot, no hauríem d’haver-nos acostumat a acceptar-les. La gran paradoxa, et quedes a casa per poder treballar i Microsoft tampoc et deixa
I aquí és on la situació arriba a un punt gairebé surrealista. Davant dels problemes de Rodalies i les caravanes interminables de les carreteres, moltes persones opten per una solució que semblava representar un dels grans avenços de la transformació digital: el teletreball.
Quedar-se a casa permet evitar desplaçaments innecessaris, reduir la congestió, estalviar temps i conciliar millor la vida professional i personal. És una de les grans oportunitats que ens ha ofert la digitalització.
Però què passa quan les plataformes tecnològiques de les quals depèn el teletreball deixen de funcionar?
Les incidències en serveis de Microsoft 365 ens recorden fins a quin punt hem concentrat una part essencial de la nostra activitat professional en un mateix ecosistema tecnològic.
L’Outlook s’ha convertit en la porta d’entrada a les comunicacions de moltes organitzacions. El Teams és l’espai on celebrem reunions, coordinem equips i compartim informació. I Copilot s’està incorporant progressivament com una eina d’intel·ligència artificial integrada en aquests processos.
Quan una incidència afecta aquests serveis, segons el seu abast, el treballador pot quedar-se sense correu electrònic, sense accés a reunions o sense algunes de les funcionalitats digitals amb què desenvolupa la seva activitat.
Imaginem-nos la situació.
Una professional decideix no agafar Rodalies perquè hi ha incidències. Tampoc vol passar una hora atrapada a la C-58. Acorda amb la seva empresa treballar des de casa.
A les nou del matí intenta consultar el correu, però l’Outlook no respon. A dos quarts de deu té una reunió important, però el Teams no li permet connectar-s’hi. Necessita preparar un document i intenta utilitzar Copilot, però l’assistent tampoc està disponible. Té l’ordinador encès, una connexió de fibra òptica que funciona perfectament i tota la voluntat del món de començar a treballar. Però una part important de les seves eines de treball no funciona.
No pot anar a l’oficina perquè la mobilitat és un desastre. Decideix teletreballar per evitar el problema. I aleshores descobreix que tampoc pot treballar amb normalitat perquè fallen les plataformes digitals.
És difícil imaginar una contradicció més representativa de les fragilitats del nostre model actual. I aquí convé aclarir una cosa: Microsoft no és l’únic proveïdor que pot patir incidències. Totes les grans plataformes tecnològiques poden fallar. El problema de fons no és una marca concreta, sinó la dependència que hem creat al voltant d’un nombre molt reduït de proveïdors.
Durant anys hem migrat serveis al núvol, hem centralitzat les comunicacions i hem integrat cada vegada més funcions empresarials en grans ecosistemes digitals. Ho hem fet per motius comprensibles: eficiència, comoditat, integració i reducció de complexitat. Però en alguns casos hem oblidat una qüestió essencial: què passa quan el proveïdor falla?
Perquè si una incidència tecnològica pot afectar simultàniament el correu, les reunions i les eines d’intel·ligència artificial, el problema ja no és únicament informàtic.
És un problema de continuïtat de l’activitat econòmica. I, en el cas del sector públic, també pot convertir-se en un problema de continuïtat dels serveis a la ciutadania. Després de quaranta anys en aquest sector, em sembla que hauríem de recuperar un principi bàsic de l’enginyeria de sistemes: cap servei essencial hauria de dependre d’un únic punt de fallada sense disposar d’alternatives adequades.
La sobirania digital també consisteix en això. A poder escollir, a disposar de capacitat de resposta i a evitar que una incidència externa pugui condicionar completament la nostra activitat.
No es tracta de deixar d’utilitzar Microsoft, Google o qualsevol altra gran plataforma. Es tracta de no confondre la comoditat de la dependència amb la seguretat de disposar d’un sistema resilient.
Ens exigeixen ser més productius mentre els sistemes ens fan perdre el temps
Fa anys que parlem de productivitat com si fos una responsabilitat gairebé exclusiva dels treballadors. Hem de gestionar millor el temps, ser més eficients, adaptar-nos als canvis tecnològics, aprendre a utilitzar la intel·ligència artificial i fer més coses en menys temps.
Però potser hauríem de començar a exigir la mateixa eficiència als sistemes dels quals depenem. Perquè hi ha alguna cosa profundament contradictòria a demanar a una persona que augmenti la seva productivitat un 20% gràcies a la intel·ligència artificial mentre perd una hora esperant un tren, una altra atrapada en una caravana o una part del matí intentant accedir a les eines digitals. Les empreses inverteixen milions d’euros en transformació digital per reduir minuts en els processos.
Mentrestant, molts treballadors perden hores en desplaçaments que podrien evitar-se o que haurien de ser molt més eficients. I quan opten pel teletreball, poden descobrir que una incidència en un proveïdor tecnològic els impedeix desenvolupar una part essencial de la seva activitat.
De què serveix que Copilot ens prometi estalviar trenta minuts de feina si abans hem perdut noranta minuts intentant arribar a l’oficina? I de què serveix evitar aquests noranta minuts quedant-nos a casa si després no podem accedir al Teams o a l’Outlook?
Això també és productivitat.
La productivitat d’un país no depèn únicament de la capacitat individual dels treballadors ni de les eines tecnològiques que utilitzen.
Depèn també de les infraestructures, de la qualitat dels serveis públics, de la fiabilitat dels sistemes digitals i de la manera com organitzem el treball. No podem continuar tractant la mobilitat, les telecomunicacions i la transformació digital com si fossin problemes independents. Per a una persona que cada matí ha d’anar a treballar, formen part exactament de la mateixa realitat.
El problema més greu és que ens hi hem acostumat
Les avaries existeixen. Els accidents passen. Els sistemes complexos fallen. No podem pretendre viure en una societat sense incidències. Però sí que podem exigir una societat capaç de prevenir-les millor, gestionar-les amb eficàcia i reduir-ne les conseqüències.
El que em preocupa especialment és que ens hem acostumat a massa coses. Ens hem acostumat a consultar Rodalies abans de sortir de casa, no per saber a quina hora passa el tren, sinó per comprovar si funcionarà. Ens hem acostumat a escoltar que hi ha «retencions habituals» i a assumir que una part de la nostra vida transcorrerà dins d’un vehicle pràcticament aturat. Ens hem acostumat a dependre de plataformes tecnològiques que, quan fallen, poden deixar milers de professionals sense algunes de les seves eines essencials.
I ens hem acostumat a demanar disculpes per arribar tard o no poder treballar quan, en realitat, el problema no depèn de nosaltres.
Potser ha arribat el moment de deixar de considerar normals situacions que no ho haurien de ser. Perquè una cosa és adaptar-se a les dificultats i una altra molt diferent és resignar-se a conviure permanentment amb elles.
El veritable progrés consisteix a recuperar el nostre temps
Després de prop de quaranta anys dedicats a les tecnologies de la informació, continuo creient que la transformació digital és una oportunitat extraordinària.
Però cada vegada tinc més clar que el seu èxit no es pot mesurar únicament pel nombre de processos automatitzats, pels assistents d’intel·ligència artificial que despleguem o per les aplicacions que incorporem a les nostres organitzacions.
El progrés s’hauria de mesurar, sobretot, per la capacitat de millorar la vida de les persones.
Necessitem un transport públic fiable i unes infraestructures ferroviàries que responguin a les necessitats reals del país. Necessitem abordar amb decisió la congestió dels accessos a les grans ciutats i deixar de considerar inevitables les caravanes quotidianes.
Necessitem organitzacions que entenguin el teletreball com una eina útil quan les funcions professionals ho permetin, i no simplement com una concessió excepcional.
I necessitem sistemes digitals resilients, interoperables i amb alternatives que garanteixin la continuïtat de l’activitat quan es produeixen incidències. La tecnologia hauria de retornar-nos temps. La mobilitat també. Però massa sovint tenim la sensació que totes dues ens el prenen. I el temps és l’únic recurs que ningú no ens pot tornar.
Hem desenvolupat intel·ligència artificial capaç de generar documents, analitzar dades i ajudar-nos a prendre decisions complexes. Tenim vehicles connectats, navegadors que coneixen el trànsit en temps real i xarxes de telecomunicacions que ens permeten treballar des de qualsevol lloc.
Però continuem sense poder garantir una cosa tan elemental com arribar puntualment a la feina o disposar de les eines necessàries per treballar des de casa.
Hem aconseguit que les màquines siguin cada vegada més intel·ligents. Ara hauríem d’aconseguir que els sistemes que organitzen la nostra societat també ho fossin.
Perquè potser la gran paradoxa del nostre temps és aquesta: tenim més tecnologia que mai per estalviar temps, però continuem perdent una part massa important de la nostra vida intentant arribar a treballar o aconseguir que les eines funcionin.
I la pregunta que hauríem de fer-nos ja no és si demà Rodalies arribarà puntualment, si tornarem a trobar «retencions habituals» o si Microsoft patirà una altra incidència.
La pregunta és fins quan continuarem acceptant que treballar amb normalitat sigui gairebé una qüestió de sort.
I, sobretot, qui ens tornarà totes aquestes hores de vida que perdem pel camí.
Sergi Marcén i López
Deixa un comentari