A Europa parlem molt de sobirania digital, d’autonomia estratègica, de sobirania de les dades. S’han creat departaments, estratègies i fins i tot legislació sota aquesta etiqueta. Però, amb franquesa: estem veient la lluna o només el dit que la senyala?
Hem perdut massa temps discutint sobre digitalització sense afrontar els veritables reptes estructurals. Ens hem quedat en la interfície, en el tràmit electrònic, en els portals, en el dada. I mentrestant, la infraestructura real, la que determina el poder digital global, continua fermament controlada des de fora d’Europa.
El problema no és tant qui accedeix a les dades o què en fa —que també—, sinó qui controla les eines amb què les emmagatzemem, processem i analitzem. El cor de la nostra sobirania tecnològica no són només les dades en si mateixes, sinó les plataformes que els donen vida. I és aquí on Europa està perillosament exposada.
De les deu principals empreses proveïdores de bases de dades al món, nou són nord-americanes: Oracle, Microsoft, Amazon Web Services, Google Cloud, IBM, Snowflake, MongoDB, Redis i Couchbase. Només SAP, d’origen alemany, representa una excepció europea. I si analitzem el domini dels serveis al núvol, la situació encara és més dramàtica.
I si demà una ordre presidencial dels Estats Units —com les que ja hem vist— obligués aquestes empreses a tallar el servei a Europa o a limitar-ne la funcionalitat? Sembla ciència-ficció, però hem après que l’impensable pot passar. Ho vam veure amb la guerra comercial amb la Xina, amb el bloqueig a Huawei, amb la cancel·lació de contractes a plataformes senceres, amb decisions unilaterals sobre TikTok, semiconductors o fins i tot sancions a aliats.
Avui dia, decisions que fa cinc anys semblaven inconcebibles s’estan prenent sense tremolar el pols. Aleshores, per què ens resistim a preparar-nos per a un escenari que podria enfonsar Europa en el caos sense disparar una sola bala?
La interrupció sobtada dels serveis de bases de dades no afectaria només governs i administracions públiques. Col·lapsarien bancs, hospitals, infraestructures crítiques, sistemes logístics, empreses industrials, universitats, mitjans de comunicació i qualsevol organització que basi la seva operativa en dades —és a dir, totes.
La dependència tecnològica actual és el taló d’Aquil·les de la nostra economia digital. I no n’hi ha prou amb regular l’ús de les dades: necessitem controlar les infraestructures que les sustenten. No es tracta de tancar fronteres tecnològiques, sinó de garantir redundància, resiliència i capacitat de resposta autònoma.
És hora de passar del discurs a l’acció. De crear alternatives pròpies, de fomentar un ecosistema europeu robust de tecnologies crítiques, i d’establir aliances estratègiques amb països que comparteixin la nostra visió democràtica de la tecnologia.
Perquè, si no ho fem ara, quan arribi la pròxima crisi —que arribarà— ja serà massa tard.
Sergi Marcén López, expert en Innovació i Transformació Digital
Sergi Marcén i López 
Deixa un comentari