La sobirania digital és defensa nacional.

Així, amb tota la força d’una sentència política i moral, s’afirma una veritat que Europa no pot continuar ignorant. Perquè no es tracta només de servidors, algoritmes o plataformes. Es tracta de llibertat, autonomia i supervivència democràtica en l’era digital.

Des de l’arribada de Donald Trump al poder, acompanyat d’un seguici de magnats tecnològics amb una visió privatitzadora i hegemònica del ciberespai, el món ha observat una acceleració perillosa en la geopolítica tecnològica. Sota la bandera de “America First”, els Estats Units han reforçat el seu control sobre les infraestructures digitals globals, erosionant els principis d’una xarxa oberta i descentralitzada. Europa, el vell continent, ha quedat atrapada en una teranyina de dependència digital, creada durant els darrers 50 anys, sense capacitat real de maniobra davant decisions unilaterals d’estats o empreses que responen a interessos extracomunitaris.

I mentre això passa, s’eleva als parlaments europeus un discurs bel·licista que recorda els ecos de la Guerra Freda. A Espanya, com a França o Alemanya, els grans partits debaten amb vehemència sobre el rearmament, la modernització dels exèrcits, les inversions multimilionàries en defensa. S’invoquen amenaces externes, s’alerta la població sobre la possibilitat de conflictes armats, i s’apel·la a la necessitat d’estar preparats, de ser forts, de defensar-nos. Però el que no es diu, o només es menciona de passada, és que la guerra del segle XXI també es lliura en els codis font, en els protocols de comunicació, en els centres de dades ubicats a Kansas o Virgínia.

Com bé ha dit Gabriel Rufián en una intervenció al Congrés dels Diputats, “mai les armes han solucionat res”. I la veritat és que, en l’era digital, l’armament convencional ha perdut gran part de la seva capacitat dissuasiva davant el poder del cibercontrol. Una sola ordre remota des d’un servidor a Silicon Valley pot generar una apagada que col·lapsi hospitals, interrompi xarxes de transport, paralitzi serveis financers o silenciï mitjans de comunicació. No cal un míssil quan es té accés privilegiat al sistema nerviós digital d’una nació.

Europa, paradoxalment, gasta més en defensa que potències com Rússia o la Xina. Però aquesta despesa es dirigeix a sistemes tradicionals, mentre es subestima el front digital. No tenim sobirania tecnològica. I la dependència no és només una qüestió tècnica: és una vulnerabilitat existencial. Les principals eines que utilitzem cada dia —des de processadors de text fins a plataformes de videotrucades, de bases de dades fins a intel·ligència artificial— estan allotjades, gestionades i supervisades per corporacions que obeeixen a legislacions alienes a l’europea.

Un exemple paradigmàtic: el 90% de les empreses europees utilitzen serveis al núvol proporcionats per Amazon Web Services, Microsoft Azure o Google Cloud. Empreses que, en virtut del Cloud Act nord-americà, poden ser obligades pel govern dels EUA a lliurar dades de ciutadans europeus sense necessitat de notificació prèvia. No es tracta de teories conspiratives, sinó de normatives vigents. En un context de tensió geopolítica, n’hi hauria prou amb un conflicte diplomàtic perquè l’accés a aquests serveis fos restringit, suspès o manipulat.

Imaginem per un instant que, per motius polítics, l’Estat o una empresa nord-americana decideix bloquejar l’accés a la seva plataforma de gestió empresarial utilitzada per milers de pimes catalanes. L’impacte seria immediat: cessament d’operacions, interrupció de pagaments, caos logístic i social, acomiadaments massius, … O que una empresa de programari de disseny deixés de permetre l’accés a la seva eina a Europa. Arquitectes, dissenyadors, enginyers quedarien inoperatius. I tot això, sense que s’hagi disparat ni una sola bala.

La sobirania digital no és una quimera proteccionista. És una necessitat pragmàtica. Requereix, sens dubte, inversió pública i visió estratègica. Però, sobretot, exigeix una nova narrativa política que entengui la tecnologia com un camp de batalla ideològic. Europa no pot limitar-se a regular els excessos de Silicon Valley amb normatives com el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) o la Llei de Mercats Digitals. Ha de construir les seves pròpies plataformes, la seva pròpia infraestructura, els seus propis ecosistemes.

Necessitem un “Airbus digital” europeu, com es va fer en el sector aeronàutic per competir amb Boeing. Necessitem centres de dades sobirans, sistemes operatius públics, cercadors neutrals, xarxes socials que responguin a principis democràtics. I necessitem, sobretot, que aquestes tecnologies siguin obertes, auditables, lliures d’interessos especulatius. Que estiguin al servei dels ciutadans, no dels mercats.

Hi ha exemples que, encara que tardans, ens mostren el camí. A França, el govern ha desenvolupat “Blue”, un núvol sobirà impulsat per empreses franceses amb estàndards de seguretat europeus. A Alemanya, s’ha promogut l’ús de programari lliure a l’administració pública. A Estònia, s’ha construït una infraestructura digital estatal que permet als ciutadans gestionar gairebé tots els tràmits sense dependre de serveis externs.

Però això no és suficient. La magnitud del repte exigeix una aliança continental i la implicació de cadascun dels nivells de l’administració i de les entitats socials. Un pacte europeu per la sobirania digital que transcendeixi ideologies i cicles electorals. Que impliqui universitats, centres de recerca, empreses emergents, administracions i, per descomptat, la ciutadania. Perquè no es tracta només de tecnologia: es tracta de democràcia.

El ciutadà digital ha de ser subjecte de drets, no objecte d’explotació. Ha de poder escollir, comprendre, controlar. Ha de poder confiar que les seves dades no seran utilitzades per manipular-lo, que les seves comunicacions no seran espiades, que les seves decisions no estaran condicionades per algoritmes opacs dissenyats per maximitzar beneficis empresarials. La tecnologia ha d’estar al servei del bé comú.

Per això, és imprescindible que la política de sobirania digital es fonamenti en valors republicans: la llibertat, la igualtat, la fraternitat. Una llibertat que garanteixi l’autonomia tecnològica davant potències externes. Una igualtat que impedeixi que uns pocs concentrin el control de la informació i les dades. Una fraternitat que promogui una tecnologia inclusiva, accessible i solidària.

I això implica també repensar l’educació. Formar les noves generacions no només en competències digitals, sinó en pensament crític, en ètica tecnològica, en ciberciutadania. Ensenyar-los que no tot el que és gratuït és innocu, que no tot el que és tecnològic és neutral, que cada clic té conseqüències. Necessitem una alfabetització digital integral que empoderi la població davant els nous poders.

En definitiva, la sobirania digital no és una opció, sinó una obligació. No es tracta de renunciar a la cooperació internacional ni de caure en autarquies tecnològiques. Es tracta de garantir que, en un món interconnectat, Europa no sigui un simple client de serveis aliens, sinó un actor amb capacitat de decisió. Es tracta de defensar la democràcia allà on avui es juga: en els circuits, les dades, els algoritmes.

Perquè al segle XXI, la veritable defensa nacional comença al núvol. I si no som sobirans en el digital, no ho serem en res.

Sergi Marcén i López. Expert en Innovació i Transformació Digital