Col·laboració público-privada vs. privatització digital: el tall d’una mateixa espasa

En l’escenari complex de la transformació digital, on la tecnologia reconfigura els límits del que és possible i el sector públic es veu empès a repensar-se, la manera com l’Administració es relaciona amb el sector privat adquireix una dimensió decisiva. La col·laboració público-privada (CPP) es presenta aleshores no només com una eina tècnica, sinó com una elecció política: una manera d’entendre la governança del futur.

Tanmateix, no l’hem de confondre amb els seus parents més perillosos: la privatització i l’externalització indiscriminada de serveis digitals. La diferència entre aquests models no és merament semàntica; és estructural, ètica i estratègica.

Privatitzar és cedir. Cedir competències, cedir infraestructures, cedir fins i tot sobirania. Suposa traslladar al mercat funcions que abans eren responsabilitat de l’Administració, confiant que la lògica del benefici privat garantirà, per si sola, eficiència i modernitat. En l’àmbit digital, això pot significar lliurar la gestió de sistemes crítics —com la identitat digital, les dades de salut o els algoritmes de decisió pública— a corporacions la finalitat última de les quals no és el bé comú, sinó el retorn econòmic. La privatització trenca el pacte democràtic: converteix la ciutadania en usuaris i l’Estat en client.

L’externalització, per la seva banda, és sovint una solució conjuntural convertida en hàbit estructural. Sol néixer de la manca de capacitats internes, de la urgència per executar projectes o d’inèrcies burocràtiques. Externalitzar pot ser útil i necessari, però quan es converteix en model per defecte, mina la intel·ligència digital del sector públic, genera dependència tecnològica i empobreix la seva capacitat estratègica.

S’entén que hi ha una externalització massiva i estructural —i, per tant, un model per defecte— quan les funcions digitals clau (anàlisi de dades, arquitectura tecnològica, desenvolupament de plataformes, ciberseguretat, gestió d’identitats, interoperabilitat, etc.) no es poden dur a terme sense recórrer sistemàticament a proveïdors externs, fins i tot en els àmbits més estratègics. Quan el saber fer digital resideix fora de l’Administració, quan el personal tècnic propi és residual o irrellevant en els processos de decisió, quan els contractes externs substitueixen les capacitats internes en lloc de complementar-les, estem davant d’una dependència estructural. I encara pitjor: davant una renúncia tàcita a construir sobirania tecnològica.

En canvi, una col·laboració público-privada ben dissenyada és una altra cosa. No es basa en la renúncia, sinó en la complementarietat. El sector públic manté la direcció, el propòsit i el control; el sector privat aporta el seu coneixement, la seva innovació, el seu múscul operatiu. Es comparteixen riscos, però també es negocien valors. L’èxit d’una CPP no es mesura només per la seva eficiència econòmica, sinó per la seva capacitat per enfortir allò públic, preservar drets i construir sobirania digital.

La gran diferència, en definitiva, rau en qui dissenya el futur digital: si ho fa l’Administració, amb els seus socis privats com a aliats estratègics, o si ho fan les empreses, amb una Administració reduïda a espectadora o clienta.

En un temps en què els algoritmes decideixen, les dades són poder i el núvol té més força que moltes constitucions, no es tracta només de col·laborar o no amb el sector privat. Es tracta de governar aquesta col·laboració amb intel·ligència, ambició pública i visió a llarg termini. La col·laboració público-privada pot ser una palanca d’emancipació tecnològica, però només si s’ancora fermament en els valors republicans: equitat, transparència, participació i sobirania.

Sergi Marcén i López, Expert en Transformació Digital.