Durant anys, la transformació digital de les administracions públiques s’ha presentat com una cursa tècnica: migrar sistemes, implantar plataformes, automatitzar tràmits, desplegar solucions “clau en mà”. En aquest relat dominant, la modernització semblava dependre gairebé exclusivament de la capacitat de contractar les millors empreses tecnològiques del mercat. El resultat és evident: avui, en molts països i nivells de govern, més del 90 % dels serveis digitals que consumeix l’administració són dissenyats, desenvolupats i, en la pràctica, governats per proveïdors privats.
No és una dada menor. És un símptoma. I, sobretot, és un problema estructural.
Defensar el valor del servei públic en l’era digital no és una nostàlgia estatista ni una reacció defensiva davant la innovació. És, ben al contrari, una posició profundament pragmàtica i moderna. La digitalització no és un projecte puntual ni un catàleg de solucions tecnològiques; és un procés continu d’aprenentatge institucional, de redefinició de capacitats, de reorganització del poder. I aquest coneixement —el coneixement que transforma— no pot residir majoritàriament fora de l’administració si aspirem a un sector públic eficaç, sobirà i al servei de l’interès general.
Digitalitzar no és comprar tecnologia, és construir capacitat
Un dels errors més persistents en les polítiques públiques de digitalització ha estat confondre transformació amb adquisició. Es liciten plataformes, s’externalitzen desenvolupaments, es signen contractes milionaris i es dona per assolit l’objectiu. Però quan s’acaba el contracte, quan canvia la tecnologia o el proveïdor, l’administració descobreix que no sap realment com funciona allò que utilitza cada dia. Depèn. Espera. Renova.
La dependència tecnològica no es manifesta només en el pla tècnic; és una dependència cognitiva i estratègica. L’administració perd capacitat per definir què necessita, per avaluar alternatives, per negociar en condicions d’igualtat, per innovar des de dins. Es converteix en una organització usuària, no en una organització que governa la seva pròpia transformació.
Aquí és on el reforç dels recursos humans públics deixa de ser una qüestió corporativa per esdevenir una qüestió democràtica. Sense equips interns sòlids —enginyers, dissenyadors de serveis, arquitectes de sistemes, experts en dades, juristes tecnològics, gestors del canvi— l’administració no pot exercir plenament la seva funció de direcció, control i rendició de comptes en l’àmbit digital.
El servei públic com a garant de l’interès general en l’àmbit digital
Les empreses privades compleixen una funció legítima i necessària: innoven, assumeixen riscos, desenvolupen solucions, competeixen. Però no ens enganyem: el seu objectiu últim és millorar els resultats financers i generar beneficis. És la seva raó de ser. El problema apareix quan aquesta lògica esdevé la lògica dominant de serveis que afecten drets fonamentals, l’equitat en l’accés, la transparència administrativa o la protecció de dades personals.
El servei públic, en canvi, opera amb una altra brúixola. No perfecta, però diferent. El seu mandat no és maximitzar beneficis, sinó garantir drets, assegurar continuïtat, tractar la ciutadania com a subjecte de drets i no com a client segmentat. En l’àmbit digital, aquesta diferència és crucial.
Els algoritmes que assignen recursos, les plataformes que medien la relació amb la ciutadania, els sistemes que gestionen dades sensibles no són neutres. Incorporen decisions de disseny, prioritats implícites, supòsits normatius. Si aquestes decisions es prenen majoritàriament fora de l’administració, sense capacitat interna de comprensió i control, el poder públic abdica d’una part essencial de la seva responsabilitat.
Reforçar els equips públics no significa prescindir del sector privat; significa equilibrar la relació. Significa que l’administració pugui dir “això no”, “això sí”, “això d’una altra manera”, amb coneixement de causa i no per intuïció o dependència.
La col·laboració publicoprivada: necessària, però no ingènua
Defensar més recursos humans en el sector públic no és defensar un model autàrquic ni negar el valor de la col·laboració publicoprivada. Ben al contrari: la innovació tecnològica contemporània és, per definició, un procés distribuït. Universitats, startups, grans empreses, centres de recerca i administracions han de cooperar si volen avançar.
Però cooperació no és subordinació. La col·laboració publicoprivada només funciona quan el soci públic té capacitat interna per definir el problema, orientar la solució, absorbir el coneixement generat i reutilitzar-lo en el futur. Altrament, la relació es degrada en una externalització crònica del pensament i de l’execució.
Les millors experiències internacionals de transformació digital pública comparteixen un tret comú: equips interns forts que treballen colze a colze amb els proveïdors, però que conserven l’arquitectura, el coneixement clau i la capacitat de decisió. No són administracions que “ho fan tot soles”, sinó administracions que saben prou per no perdre el control.
El cost ocult de no invertir en persones
Sovint s’argumenta que reforçar les plantilles públiques és car, lent o rígid. Curiosament, aquest argument conviu sense fricció amb contractes externs d’un volum econòmic enorme i una dependència a llarg termini. Es mira el cost salarial, però no el cost sistèmic de la manca de capacitat interna.
Aquest cost apareix en forma de projectes fallits, de sobrecostos recurrents, de sistemes que ningú no s’atreveix a modificar, de renovacions automàtiques de contractes perquè “no hi ha alternativa”. Apareix també en la desmotivació dels mateixos empleats públics, relegats a tasques de supervisió formal sense capacitat real d’intervenir en el disseny dels serveis que gestionen.
Invertir en recursos humans digitals a l’administració no és una despesa, és una inversió en resiliència institucional. És el que permet que el coneixement s’acumuli, que els errors es converteixin en aprenentatge, que l’organització millori amb el temps en lloc de començar de zero a cada legislatura o contracte.
Atraure talent públic: una qüestió de projecte, no només de salari
És cert que competir amb el sector privat en termes salarials no sempre és possible. Però reduir el debat del talent a la nòmina és simplista. Moltes persones altament qualificades busquen sentit, impacte social, estabilitat raonable i projectes amb horitzó de llarg termini. El sector públic pot oferir tot això si s’ho pren seriosament.
Per fer-ho, necessita modernitzar les seves polítiques de recursos humans: carreres professionals tècniques reals, reconeixement del mèrit, formació contínua, mobilitat interna, lideratge tècnic. Necessita també enviar un missatge clar: la transformació digital no és un ornament, és una funció estratègica de l’Estat.
Quan el discurs polític valora el servei públic, quan els equips interns tenen capacitat de decisió i no són mers intermediaris contractuals, el talent arriba. I, el que és més important, s’hi queda.
Sobirania digital i continuïtat de l’Estat
Hi ha una dimensió addicional que no es pot ignorar: la continuïtat de l’Estat. Els governs canvien, els contractes s’acaben, les empreses es fusionen o desapareixen. L’administració roman. Per això, el coneixement crític dels seus sistemes no pot dependre exclusivament d’actors externs.
Parlar de sobirania digital no és parlar de fronteres tecnològiques tancades, sinó de capacitat efectiva de decisió. Una administració que no entén els seus propis sistemes no és plenament sobirana. No pot adaptar-se amb rapidesa, no pot respondre a crisis, no pot garantir la continuïtat de serveis essencials.
Els servidors públics —en el sentit més noble del terme— són els custodis d’aquesta continuïtat. Són els qui asseguren que l’interès general no es dilueixi en el curt termini ni en la lògica del contracte.
Recuperar una idea forta de servei públic en l’àmbit digital
La transformació digital és una oportunitat històrica per renovar el pacte entre ciutadania i administració. Però aquesta oportunitat es perd si la digitalització es concep com una externalització massiva de capacitats en lloc d’una reconstrucció intel·ligent del sector públic.
Necessitem més persones a l’administració que entenguin de tecnologia, dades i disseny de serveis. No per fer-ho tot internament, sinó per governar millor allò que es fa en col·laboració. Necessitem administracions que aprenguin, que acumulin coneixement, que no depenguin estructuralment de tercers per pensar el seu propi futur.
El servei públic digital no és una aplicació ni un portal web. És una infraestructura cívica. I com tota infraestructura essencial, requereix inversió sostinguda, visió de llarg termini i, sobretot, persones compromeses amb alguna cosa més que el balanç trimestral.
Si realment creiem en la modernització de l’Estat, en la innovació al servei del bé comú i en una transformació digital justa, la conclusió és inevitable: no n’hi ha prou amb contractar tecnologia. Cal construir capacitat pública. I això comença, i acaba, per les persones.
Sergi Marcén López
Sergi Marcén i López 
Deixa un comentari