Quan pensem en la transformació digital dels serveis públics, el relat dominant continua apel·lant a la modernització, a l’eficiència administrativa i a la millora de l’experiència ciutadana. Aquest relat és còmode, tranquil·litzador i, sobretot, incomplet. La digitalització no és només una qüestió de processos, sinó una redistribució profunda del poder. I el poder, quan no es governa democràticament, tendeix a concentrar-se. Aquesta és una de les idees fonamentals que travessen el meu llibre Poder Digital: El algoritme no és neutre, és polític i que resulta especialment pertinent quan observem com es reconfigura avui el mapa geopolític de les infraestructures digitals globals.
En aquest context, escenaris aparentment llunyans, com el paper estratègic de Groenlàndia en l’ecosistema digital i militar de Estats Units, no són una extravagància analítica. Són un mirall incòmode. Ens recorden que el poder digital no flota en el núvol de manera abstracta, sinó que s’ancora en territoris, infraestructures, jurisdiccions i interessos polítics molt concrets. I aquest poder, encara que sembli llunyà, acaba impactant de ple en la manera com funcionen els serveis públics digitals a Catalunya.
La qüestió central ja no queda nomes en si Groenlàndia canviarà formalment de sobirania. La qüestió és que el control de cables submarins, sistemes satel·litaris, centres de dades i infraestructures crítiques reforça una asimetria ja existent entre Europa i els grans actors tecnològics globals. Aquesta asimetria no és només econòmica o tecnològica, sinó institucional i democràtica. Quan una administració pública digitalitza els seus serveis sobre infraestructures que no controla, està acceptant una dependència estructural que limita la seva capacitat real de decisió.
A Catalunya, els serveis públics digitals són avui un pilar essencial del contracte social. La sanitat, l’educació, els serveis socials, la fiscalitat o la identitat digital funcionen sobre sistemes informàtics que processen dades sensibles, prenen decisions automatitzades i estableixen prioritats. No es tracta només de suport administratiu. Aquests sistemes influeixen en qui accedeix abans a una prestació, en quins riscos són detectats, en quins perfils són considerats vulnerables o en quines alertes es generen. El poder que s’hi exerceix és discret, però profund.
La sanitat digital n’és un exemple paradigmàtic. Els historials clínics electrònics, les plataformes de gestió hospitalària, els sistemes d’analítica de dades de salut i, cada cop més, les eines d’intel·ligència artificial per al suport al diagnòstic constitueixen una infraestructura crítica. Quan aquestes eines depenen de núvols comercials globals o de programari desenvolupat fora del control públic europeu, apareix un risc que no és només tècnic. És un risc polític. El sistema públic pot acabar sent responsable de decisions que no pot auditar completament ni corregir amb autonomia plena. Des d’una perspectiva republicana, això implica una forma de dominació estructural, perquè l’autoritat pública queda condicionada per actors que no retre comptes davant la ciutadania.
La identitat digital representa encara amb més claredat aquest desplaçament del poder. Identificar digitalment una persona és definir la seva existència administrativa, els seus drets d’accés i la seva relació amb l’Estat. Quan els sistemes d’identitat digital s’integren amb plataformes privades, protocols opacs o infraestructures sota jurisdiccions alienes, l’Estat deixa de ser el garant últim dels drets per convertir-se en un intermediari. Aquesta transformació no acostuma a presentar-se com una decisió política, sinó com una solució tècnica eficient. Però les seves conseqüències són profundament polítiques, perquè redefineixen qui controla les claus d’accés a la ciutadania digital.
Els serveis socials i l’educació tampoc queden al marge d’aquesta lògica. Els sistemes digitals que classifiquen alumnat, que detecten riscos d’abandonament escolar o que prioritzen intervencions socials no són neutres. Incorporen models, criteris i valors que sovint no han estat deliberats democràticament. Quan aquests sistemes es basen en tecnologies no auditables o en dades gestionades fora de l’esfera pública, el risc no és només l’error puntual, sinó la consolidació d’un poder algorítmic difícil de qüestionar. La dominació digital no necessita imposar-se de manera coercitiva; n’hi ha prou que es presenti com a inevitable.
És aquí on el concepte republicà de no-dominació esdevé especialment rellevant per pensar la transformació digital. Ser lliure no és només que ningú interfereixi en les teves decisions, sinó que ningú tingui la capacitat arbitrària d’imposar-se sobre tu. Aplicat als serveis públics digitals, això implica que cap infraestructura, cap algoritme i cap plataforma que afecti drets fonamentals hauria d’escapar al control democràtic. La dependència tecnològica crònica és incompatible amb aquesta idea de llibertat, perquè genera una subordinació silenciosa que limita l’autogovern.
El reforç del poder digital nord-americà en espais estratègics com l’Àrtic és un recordatori que la sobirania digital europea continua sent fràgil. Cada nova infraestructura crítica controlada fora d’Europa redueix el marge de maniobra de les administracions públiques europees, també de la catalana. Davant d’això, la resposta no pot ser només reguladora ni simbòlica. Cal una aposta real per infraestructures pròpies, per capacitat tècnica pública i per governança democràtica de les dades i els algoritmes.
La transformació digital no és reversible, però sí orientable. No estem condemnats a acceptar qualsevol arquitectura tecnològica com si fos un destí inevitable. Digitalitzar els serveis públics sense pensar en el poder que s’hi redistribueix és una forma de renúncia política. Fer-ho amb consciència, en canvi, pot convertir la tecnologia en una eina al servei de la no-dominació i de la qualitat democràtica.
En un món on les decisions que afecten la nostra vida quotidiana es prenen cada cop més lluny, sovint en centres de dades invisibles o en territoris remots, la defensa de la democràcia passa també per qüestions aparentment tècniques. Governa qui controla la infraestructura. I si volem serveis públics digitals que reforcin, i no debilitin, l’autogovern i els drets, cal assumir que el poder digital és polític, que no és neutre i que exigeix ser disputat. Aquesta és, avui, una de les grans tasques pendents de la transformació digital a Catalunya i a Europa.
Sergi Marcén i López
Sergi Marcén i López 