Un matí qualsevol.

Un matí qualsevol, sense sirenes ni comunicats solemnes, el món comença a desencaixar-se. S’apaga la llum. Callen els telèfons. El gas no arriba. No hi ha explosions ni ciberatacs espectaculars, cap imatge que pugui obrir un informatiu. No és un simple tall elèctric ni una avaria de barri. L’únic fil amb la realitat és una ràdio elemental, grinyolant, que intenta captar veus disperses d’altres radioaficionats tan desorientats com tu. Ningú no en sap res. I, de sobte, res del que havia funcionat amb precisió durant dècades torna a respondre.

A primera hora del dia, milers de persones no poden accedir als seus correus corporatius. Les eines de treball col·laboratiu no responen. Documents compartits queden bloquejats. Reunions virtuals s’anul·len. Les empreses intenten entendre què passa, però ningú té una resposta clara. Només una intuïció inquietant: el problema no és tècnic, és polític.

A les escoles, les plataformes educatives no funcionen. Professors i alumnes tornen, de cop, al paper improvisat i a la incertesa. A l’administració pública, expedients oberts queden congelats. Sistemes de cita prèvia fallen. Tràmits essencials s’endarrereixen. A la sanitat, certes aplicacions no sincronitzen dades i apareixen retards que, fins fa poc, semblaven impensables en una societat “digitalment avançada”.

Les primeres a caure són les petites i mitjanes empreses. No tenen plans de contingència ni equips tècnics propis. La facturació s’atura. Les comandes no arriben. Els clients no responen. No per manca de mercat ni de talent, sinó perquè la infraestructura digital de la qual depenen no està sota el seu control, ni sota cap control democràtic proper.

A casa, la ciutadania descobreix una veritat incòmoda: una part important de la seva vida no li pertany. Fotografies, documents personals, records, contactes, projectes. Tot allò que crèiem “nostre” estava allotjat en algun lloc remot, sota unes condicions que mai vam llegir i una jurisdicció que no podem discutir. La comoditat d’anys es transforma en fragilitat en qüestió d’hores.

No hi ha cap declaració de guerra. Però tampoc hi ha sobirania. És una decisió presa lluny, molt lluny. Una ordre administrativa, un canvi normatiu, una restricció d’accés emparada en la seguretat nacional dels Estats Units.

Aquest escenari no és ciència-ficció. És una possibilitat real en un món on la tecnologia s’ha convertit en infraestructura crítica i en eina de poder geopolític. Ja hem vist com s’utilitzen les finances, l’energia o el comerç com a instruments de pressió internacional. Pensar que el digital n’està al marge és una ingenuïtat perillosa.

I és precisament en aquest context que, des de fa temps, escoltem amb insistència el concepte de sobirania digital. A Catalunya, el terme s’ha instal·lat en discursos institucionals, plans estratègics i declaracions públiques. Però massa sovint s’utilitza com una paraula tranquil·litzadora, com una etiqueta moderna que permet seguir fent el mateix de sempre amb un altre nom.

Digitalitzar serveis no és sobirania. Externalitzar infraestructures no és sobirania. Dependre de plataformes opaques, privades i extracomunitàries no és sobirania. Dir sobirania no és tenir-la.

La realitat és més crua: amb diners públics, bé directament o a través d’impostos i compra pública, hem contribuït a fer créixer empreses que no estan sota el paraigua polític ni jurídic europeu i el pitjor de tot. que no tenen en el seu ADN el model social, democràtic i de drets que diem defensar. No és un error accidental. És el resultat d’anys de decisions preses en nom de l’eficiència, la rapidesa i la comoditat, sense un debat polític real sobre el poder que estàvem cedint.

Quan no controles la infraestructura digital, no controles les regles del joc. I quan no controles les regles del joc, la democràcia esdevé vulnerable. El poder algorítmic no necessita imposar-se de manera autoritària; li n’hi ha prou amb ser imprescindible, opac i estructural. Aquesta és la forma contemporània de la dominació.

Des d’una mirada europea, la sobirania no és només capacitat d’actuar, sinó capacitat de no ser dominat. I avui, la dominació digital es manifesta quan sistemes que no podem auditar, comprendre ni qüestionar condicionen la nostra economia, els nostres serveis públics i la nostra vida quotidiana. Sense soroll. Sense votacions. Sense responsabilitats polítiques clares.

Una sobirania digital real exigiria decisions incòmodes. Exigiria apostar de manera decidida per infraestructures pròpies o realment europees, encara que no siguin les més fàcils ni les més barates a curt termini. Exigiria prioritzar programari lliure i estàndards oberts. Exigiria una compra pública que deixés de consolidar dependències irreversibles.

Exigiria assumir que la tecnologia no és neutral, que és poder, i que el poder, si no es controla democràticament, acaba exercint-se contra la ciutadania.

El gran perill avui no és no tenir sobirania digital. El gran perill és creure que ja la tenim. Autoenganyar-nos amb discursos optimistes mentre aprofundim la dependència. Canviar el nom a la submissió no la fa desaparèixer; la fa més estable, més invisible, més difícil de revertir.

El dia que una decisió llunyana bloquegi serveis essencials, paralitzi l’economia o alteri la vida quotidiana de milions de persones, ja no parlarem de sobirania digital com un concepte teòric. Parlarem de crisi institucional, econòmica i democràtica en temps real. I aleshores entendrem, potser massa tard, que la sobirania no es proclama: es construeix. I que tot el que no sigui això és, simplement, un miratge.

Sergi Marcén Lopez