No és tecnología, és el nostre futur.

Avui recordava una de les meves primeres intervencions públiques com a secretari de Telecomunicacions i Transformació Digital de la Generalitat de Catalunya, en la qual parlava de l’impacte que tindria la intel·ligència artificial sobre l’ocupació, sobre el mercat laboral i sobre el model educatiu que teníem —i que encara tenim—. Aquella intervenció va tenir lloc fa tot just quatre anys (deixo aquí l’enllaç al vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=49rcOYniQc8).

La raó per la qual la recordava és senzilla: en aquests quatre anys hem viscut, a nivell social, canvis profunds i accelerats que afecten directament el nostre dia a dia, i moltes de les persones que els “pateixen” no en són plenament conscients. Però el més preocupant és que tampoc sembla que ho siguin —o almenys això indiquen les seves decisions— molts responsables polítics que avui estan legislant sobre aquesta realitat.

Des d’aquella intervenció a Barcelona, la tecnologia ha avançat de manera exponencial. El 2022, la intel·ligència artificial va deixar de ser una tecnologia invisible —de la qual parlàvem en termes d’algoritmes o robots— per convertir-se en una experiència directa per a milions de persones. Van aparèixer eines com ChatGPT o DALL·E, capaces de generar textos i imatges, i es va produir una democratització sense precedents en l’accés a la IA. Milions de persones van començar a utilitzar-la, experimentar-hi i, sense saber-ho, contribuir a la seva millora. Van sorgir textos, articles, mems, art generat amb IA… una explosió creativa i tecnològica mai vista.

El 2023, l’adopció va ser massiva. Probablement no existeix cap precedent comparable en la història de la tecnologia. Per entendre-ho: el telègraf i el telèfon fix van trigar al voltant de 20 anys a assolir un milió d’usuaris; l’ordinador personal, uns 6 anys; el telèfon mòbil, uns 4. En canvi, la intel·ligència artificial generativa va necessitar només 5 dies. Mai abans una tecnologia amb capacitat d’alterar el treball, el coneixement i la democràcia s’havia adoptat a aquesta velocitat. Mentre que el telègraf va necessitar dècades per transformar el poder, la intel·ligència artificial l’està reconfigurant en setmanes.

El 2024 es va produir un altre salt qualitatiu: la IA va deixar de ser una eina per convertir-se en infraestructura. Van aparèixer models multimodals capaços d’integrar text, veu, imatge i vídeo; van sorgir agents capaços d’executar tasques completes; i les empreses van començar a automatitzar processos sencers i a incorporar sistemes de decisió assistida. Va ser un canvi estructural: la intel·ligència artificial va passar a formar part de l’arquitectura productiva i organitzativa.

El 2025 i el 2026 entrem en una nova fase: la IA deixa de ser només una tecnologia per convertir-se en una qüestió de poder, democràcia i governança. Comencen a aparèixer les primeres regulacions —tardanes, però necessàries—, i es fa evident el seu impacte en l’ocupació: es destrueixen llocs de treball tradicionals mentre se’n creen de nous, generant tensions profundes.

Les dades dels principals organismes internacionals són clares. Institucions com el World Economic Forum, el International Monetary Fund, l’OECD, el McKinsey Global Institute o Goldman Sachs coincideixen a assenyalar que la IA està provocant una transformació massiva de l’ocupació. El World Economic Forum estima que fins a 85 milions de llocs de treball podrien desaparèixer per automatització. McKinsey adverteix que fins al 30% dels llocs de treball actuals podrien automatitzar-se el 2030 i que el 60% es transformaran profundament. El Fons Monetari Internacional assenyala que el 40% de l’ocupació global està exposada a la IA, xifra que arriba al 60% en economies avançades. L’OECD situa al voltant del 27% els llocs de treball potencialment automatitzables, mentre que Goldman Sachs eleva l’impacte potencial fins a 300 milions de llocs de treball a nivell global.

El consens és clar: la destrucció d’ocupació és real, però no és uniforme. Afecta especialment tasques rutinàries, treballs administratius i les classes mitjanes i baixes. No es tracta només d’eliminar llocs de treball, sinó de desplaçar milions de persones cap a noves ocupacions, sovint sense garanties d’una transició justa. El risc, per tant, no és només econòmic, sinó profundament social i polític.

En paral·lel, hem descobert —o molts han descobert— que la IA no és neutra. Té biaixos, pot generar desinformació i planteja un problema estructural que durant anys ha passat desapercebut: la sobirania digital. Aquells que fa temps que treballem en aquest àmbit ja ho advertíem, però amb poc ressò.

I hi ha un element encara més crític: la concentració de poder. Les eines, i per tant el coneixement, estan en mans d’un nombre molt reduït de grans empreses tecnològiques. Això ha generat una acumulació de riquesa sense precedents. Segons informes de l’entorn de Davos, l’1% de la població concentra una part desproporcionada del poder econòmic global, i una part significativa d’aquest poder està vinculada a l’economia digital.

En només quatre anys, la intel·ligència artificial i la computació al núvol han deixat de ser eines per convertir-se en una infraestructura invisible que organitza el coneixement, el treball i, cada vegada més, el poder. No estem davant d’una simple revolució tecnològica. Estem davant d’una redistribució del poder en temps real.

I què estem fent per respondre a aquest canvi? A Europa, de moment, massa poc. Continuem amb un model educatiu en gran part obsolet, dissenyat per a una economia industrial que ja no existeix. Un model que ha evolucionat lentament, però que no està preparat per a l’impacte de la intel·ligència artificial.

L’educació necessita un canvi radical. No pot limitar-se a adaptar-se a noves eines: ha de redefinir el seu propòsit. Si la IA ja escriu, analitza, programa i decideix, la pregunta ja no és què ensenyar, sinó per a què educar. I la resposta hauria de ser clara: educar per no ser dominats per sistemes que no comprenem ni controlem. L’educació del segle XXI no consisteix a competir amb la intel·ligència artificial, sinó a aprendre a governar-la.

I governar-la no significa simplement saber-la utilitzar, sinó fer-ho des de valors humans. Perquè la pregunta fonamental és aquesta: sota quins valors volem que operi un poder capaç de decidir, classificar, predir i actuar?

La intel·ligència artificial ha de regir-se per un marc sòlid de valors. La dignitat humana ha de ser el principi rector, garantint que la tecnologia estigui sempre al servei de les persones. La justícia i l’equitat han d’evitar que els algoritmes reprodueixin desigualtats. El principi de no-dominació, propi de la tradició republicana, ha d’impedir que la IA esdevingui un poder opac i incontrolable. La transparència i l’explicabilitat han de permetre comprendre i qüestionar les seves decisions. La responsabilitat ha d’estar clarament definida. El bé comú ha de prevaldre sobre el benefici privat. I l’autonomia individual ha de ser protegida davant qualsevol forma de manipulació.

En conjunt, aquests valors no són només un marc ètic. Són una veritable arquitectura política per governar la intel·ligència artificial en societats democràtiques.

Però em ve al cap una última pregunta: està la nostra societat preparada per defensar aquests valors? Espero que sí. Si no, les nostres filles i fills ens preguntaran algun dia per què no vam fer res per revertir aquesta situació.

Sergi Marcén López