La por que no surt als titulars

Durant anys, el sector tecnològic ha estat sinònim de certesa. Enmig d’un món laboral cada cop més volàtil, hi havia una promesa que semblava resistir-ho tot: qui es formés en tecnologia tindria futur. No era només un relat. Era una realitat mesurable.

A Catalunya, aquesta història es pot explicar amb dades, però sobretot amb trajectòries vitals. L’any 2009, en plena ressaca de la crisi financera, es va impulsar el primer gran pla industrial per consolidar el sector TIC, el Pla TIC.cat. Les xifres del moment eren modestes però carregades de potencial: 9.569 empreses, 17.018 milions d’euros de facturació i 78.600 professionals.

A partir d’aquí, el creixement va ser sostingut, gairebé exemplar. Segons el baròmetre TIC de Ctecno, el 2024 el sector ja havia assolit 16.200 empreses, 27.000 milions d’euros de facturació i 168.300 persones ocupades. Les previsions per al 2025 encara anaven més enllà: prop de 214.000 professionals.

Darrere d’aquestes xifres hi ha una generació que va prendre una decisió racional: estudiar, especialitzar-se, adaptar-se. Enginyers, programadors, analistes, tècnics. Persones que van apostar pel coneixement i per la innovació com a via d’ascens social i estabilitat.I durant anys, aquesta aposta va funcionar.Però el 2026 ha introduït una esquerda en aquesta narrativa.

Els anuncis d’acomiadaments s’han convertit en una constant. Empreses com Amazon, Microsoft, Meta o Intel han reduït plantilles de manera significativa. Només en el que portem d’any, el sector tecnològic global ja acumula més de 96.000 acomiadaments. Aquesta xifra, per si sola, és impactant. Però el que realment inquieta no és la magnitud, sinó el moment en què es produeix.

Perquè no arriba en un context de crisi generalitzada. No és el resultat d’un col·lapse econòmic. Arriba en paral·lel a una nova onada d’inversió tecnològica sense precedents, especialment en intel·ligència artificial. I això ho canvia tot.

Durant dècades, la tecnologia ha estat presentada com una eina que augmentava les capacitats humanes. Un instrument que feia més eficient el treball, però que continuava necessitant el talent per créixer.

Avui, aquesta relació comença a transformar-se. La intel·ligència artificial no només optimitza processos. En determinats àmbits, els substitueix. Tasques que abans requerien equips sencers es poden resoldre amb menys persones. Funcions intermèdies desapareixen. La productivitat augmenta sense que ho faci la plantilla. No és una substitució sobtada ni visible. És un procés gradual, silenciós. Però profund.

I per als professionals del sector, aquest canvi té una traducció emocional molt concreta: la sensació creixent que el terreny sota els peus ja no és tan ferm com abans. Hi ha una emoció que recorre avui el sector tecnològic i que difícilment apareix en els informes o en les presentacions corporatives: la por a esdevenir prescindible.

Durant anys, els professionals TIC han estat en una posició de força. Alta demanda, salaris competitius, mobilitat laboral. Però quan el valor comença a desplaçar-se del treball humà cap al control de la tecnologia, aquest equilibri es trenca.

El problema no és només la possible pèrdua de llocs de treball. És la pèrdua de certesa. La ruptura d’un contracte implícit: si et formes, si t’adaptes, si innoves, tindràs un lloc en el sistema. Avui, aquest contracte ja no és tan clar i seria un error interpretar aquest procés exclusivament en termes de mercat.

Perquè el treball no és només una font d’ingressos. És també una font d’identitat, de reconeixement, de pertinença. Quan aquesta dimensió es veu amenaçada, les conseqüències són socials, no només econòmiques.

A més, el que està en joc és també una qüestió de poder. Quan la generació de valor depèn cada vegada menys del treball i cada vegada més del control de la tecnologia, el poder es concentra. Les empreses esdevenen menys dependents de la força laboral. Els treballadors, més substituïbles. I això altera els equilibris que han sostingut les societats europees durant dècades.

El cas català és especialment rellevant perquè parteix d’una història d’èxit. El sector TIC ha estat un motor de creixement, d’innovació i d’ocupació de qualitat. La pregunta és si podrà continuar sent-ho en aquest nou context.

Perquè el repte no és només seguir creixent en nombre d’empreses o en volum de facturació. És garantir que aquest creixement es tradueixi en oportunitats reals per a les persones. Que el progrés tecnològic no es desvinculi del progrés social.

Davant d’aquest escenari, hi ha una temptació recurrent: assumir que el canvi és inevitable. Que la tecnologia avança i que l’únic que podem fer és adaptar-nos. Però aquesta visió és, en si mateixa, una decisió. Perquè la tecnologia no té una direcció pròpia. La seva orientació depèn de com es governa, de quins incentius es prioritzen, de quins límits s’estableixen. Per això, la pregunta clau no és si la intel·ligència artificial destruirà llocs de treball. La pregunta és una altra, més profunda i més incòmoda:

Qui decideix com s’utilitza aquesta tecnologia, i amb quins objectius?

La resposta a aquesta pregunta determinarà si el sector tecnològic continua sent un espai d’oportunitat o esdevé un àmbit de vulnerabilitat creixent. I en aquesta resposta no només s’hi juga el futur dels professionals TIC. S’hi juga, en gran mesura, el futur del nostre model social.

Sergi Marcén i López