Un tret al peu.

Ens parlen sovint, massa sovint, de les meravelles de la intel·ligència artificial. Ens expliquen que farà les empreses més eficients, les administracions més ràpides i els serveis més precisos. I és cert: en molts casos, la IA és una eina extraordinària. Pot automatitzar processos, reduir errors i estalviar temps. Però hi ha una pregunta incòmoda que com a societat encara no ens atrevim a formular amb prou força: fins on estem disposats a arribar?

La tecnologia, per si sola, no és ni bona ni dolenta. Tot depèn de com s’utilitza i de quins límits col·lectius decidim establir. I això ja ho hem après abans.

Pensem en el món de l’automòbil. Durant dècades, la indústria ha fabricat vehicles cada vegada més potents, capaços de superar amb facilitat els 200 quilòmetres per hora. La velocitat ofereix avantatges evidents: arribar abans, reduir temps, augmentar prestacions. Però també vam descobrir el preu d’aquesta cursa desenfrenada: més accidents, més víctimes, més contaminació i una factura social enorme. Per això existeixen límits de velocitat, controls i regulacions. No perquè la tecnologia sigui dolenta, sinó perquè la societat va entendre que no tot el que és possible és necessàriament acceptable.

Amb la intel·ligència artificial ens trobem davant d’un dilema semblant.

La IA pot resoldre problemes en segons, optimitzar processos i assumir tasques que avui fan milers de persones. Però el debat real no és tecnològic; és profundament humà. Què passa quan aquesta eficiència es tradueix en acomiadaments? Què passa quan una empresa conclou que una màquina és més rendible que un treballador?

Des d’una lògica estrictament econòmica i de mercat, alguns ho veuran inevitable. Menys costos, més productivitat, més beneficis. Però una societat no pot mesurar-se únicament pel compte de resultats de les seves empreses. També s’ha de mesurar per la dignitat que ofereix a les persones.

I és aquí on la qüestió esdevé especialment delicada en l’àmbit públic.

Té sentit que una administració compri i utilitzi la intel·ligència artificial per millorar serveis si això implica destruir milers de llocs de treball, tant de treballadors externs que abans donaven un servei a l’administració com de treballadors interns? Té sentit substituir treballadors que fins ara contribuïen amb impostos perquè acabin depenent de subsidis públics degut a estar a l’atur? Quin és el guany real per a la societat si l’estalvi tecnològic es converteix en precarietat social?

Però encara hi ha una pregunta més inquietant: té sentit que un algoritme enviï a casa una persona que feia la seva feina dignament i que trobava en aquella feina no només un salari, sinó també reconeixement, identitat i utilitat social?

Aquest és el debat que massa sovint s’amaga darrere l’eufòria tecnològica.

La implantació de la intel·ligència artificial no és només una decisió tècnica. És una decisió política, econòmica i moral. És decidir quin model de societat volem construir. Perquè si la IA acaba destruint massivament llocs de treball, qui sostindrà l’estat del benestar? Qui pagarà hospitals, escoles, universitats o pensions? Qui mantindrà el contracte social que ha garantit estabilitat i cohesió durant dècades?

La pregunta no és si la intel·ligència artificial arribarà. Això ja és inevitable. La pregunta és si tindrem el coratge de governar-la abans que sigui ella qui acabi condicionant la societat que volem ser.

La història ens ensenya que el progrés sense límits pot acabar convertint-se en una forma de retrocés. I potser ha arribat el moment d’entendre que innovar no és només avançar tecnològicament, sinó assegurar-nos que ningú queda enrere en el camí, no sigui que acabem amb un tret al peu.

Sergi Marcén i López