Durant anys, la transformació digital de les administracions s’ha explicat amb paraules grandiloqüents: modernització, digitalització, automatització o eficiència. Però per a milers de treballadors públics, la realitat quotidiana continua sent molt menys èpica. Pantalles infinites, formularis rígids, camps obligatoris i hores dedicades a introduir dades en sistemes pensats més per a la màquina que per a les persones.
La burocràcia digital s’ha convertit, paradoxalment, en una nova forma de desgast laboral i en conseqüència ha generat una sensació majoritària de que l’administració no funciona.
I ara, per primera vegada, comença a emergir una idea que podria canviar completament la relació entre humans i tecnologia dins de les institucions públiques. La proposta consisteix a utilitzar la intel·ligència artificial no només per automatitzar processos, sinó per eliminar fricció cognitiva, protegir el benestar i l’autonomia de les persones i adaptar els sistemes administratius al funcionament natural del cervell humà, situant el respecte per l’ésser humà al centre de la transformació digital.
La idea sembla simple, però és profundament disruptiva.
En lloc d’obligar els treballadors a omplir interminables formularis manuals, la IA podria convertir-se en una mena de copilot cognitiu capaç d’interpretar reunions, llegir documents, resumir correus electrònics i suggerir automàticament la informació rellevant perquè sigui validada per la persona.
És un canvi subtil però enorme. Significa passar d’una administració basada en introduir dades a una administració basada en validar coneixement.
Aquest nou paradigma arriba en un moment especialment delicat. Les administracions públiques europees afronten simultàniament un augment constant de la complexitat normativa, l’envelliment de les plantilles, la sobrecàrrega burocràtica i una pressió ciutadana creixent per oferir serveis més àgils i eficients. Al mateix temps, moltes organitzacions públiques tenen dificultats per retenir talent i evitar la desmotivació interna.
Des de fa anys, nombrosos treballadors públics denuncien que una part important del seu temps no es dedica a pensar, decidir o atendre persones, sinó a alimentar sistemes digitals extraordinàriament feixucs.
És aquí on entren en joc la neurociència i la intel·ligència artificial.
Els estudis més recents sobre comportament digital mostren que el cervell humà no està preparat per suportar durant hores tasques repetitives sense recompensa immediata. Aquest tipus de feina consumeix energia cognitiva, genera resistència psicològica i augmenta la probabilitat d’error. Quan la tecnologia obliga constantment a repetir accions mecàniques, el cervell interpreta la tasca com una càrrega sense sentit.
Mentrestant, les grans plataformes digitals fa anys que investiguen exactament el contrari. Les xarxes socials, les plataformes audiovisuals o les aplicacions d’aprenentatge han perfeccionat sistemes capaços de captar atenció, reduir fricció i generar una sensació constant de progrés. Ho fan mitjançant mecanismes de feedback immediat, anticipació, microrecompenses i reducció de l’esforç cognitiu.
Ara, alguns experts proposem traslladar part d’aquest coneixement, de manera ètica i responsable, al món de l’administració pública.
No es tracta de convertir el treball públic en un videojoc ni de generar dependència psicològica. L’objectiu és molt més profund: reduir estrès, augmentar autonomia i fer que la tecnologia deixi de ser percebuda com una barrera burocràtica. La tecnologia és bona si es produeix per fer-la servir amb responsabilitat i respecta al esser humà i a la societat.
La idea és que els sistemes digitals es converteixin en assistents intel·ligents que acompanyin la persona durant la seva jornada laboral, anticipant necessitats, suggerint informació i simplificant processos. El treballador deixa de ser un simple introductor de dades i passa a actuar com un supervisor expert que valida i aporta criteri.
La gran novetat és que aquesta aproximació no parla només d’eficiència tecnològica. També parla de salut cognitiva, motivació i qualitat democràtica. Perquè la transformació digital no és únicament una qüestió de software. És, sobretot, una qüestió de relació humana amb la tecnologia.
Els impulsors d’aquest model sostenim que el futur de l’administració no passa per substituir persones, sinó per alliberar-les de les tasques de menor valor perquè puguin dedicar més temps a analitzar, empatitzar, coordinar, escoltar, decidir i innovar.
En altres paraules: menys burocràcia mecànica i més intel·ligència humana.
El potencial és enorme. Un sistema d’aquest tipus podria reduir dràsticament el temps dedicat a la introducció manual d’informació, disminuir errors, millorar la qualitat de les dades i augmentar la satisfacció laboral dels treballadors públics i en conseqüència millorar la visió de l’administració pública per part de la ciutadania.
Però també obre interrogants importants.
Qui controla aquestes IA? Com es protegeix la privacitat? Com s’evita una dependència excessiva dels algoritmes? Quin paper mantindrà la supervisió humana?
Europa intenta precisament posicionar-se davant aquests dilemes amb un model propi d’intel·ligència artificial més transparent, més auditable i més garantista. En aquest context, la possibilitat de construir assistents públics basats en IA responsable podria convertir-se en una de les grans oportunitats estratègiques dels pròxims anys.
No és només una innovació tecnològica. És una nova manera d’entendre l’administració pública. Més humana. Més intel·ligent. I, sobretot, menys hostil per a les persones que la sostenen cada dia.
Sergi Marcén i López
Sergi Marcén i López 
Deixa un comentari