Els robots ja entren a l’habitació

La tecnologia no està entrant a les nostres vides fent soroll. Arriba en silenci. Primer sembla una curiositat de laboratori alguna cosa molt “friki”, després, una demostració viral a internet, fent gràcia i alimentant converses que se’n diuen de “cunyat”. I quan ens n’adonem, allò que semblava impossible i llunyà ja ha començat a substituir persones reals. I aleshores, quan  es massa tard, alguns s’adonen que tenim un problema social de dimensions descomunals.

Perquè molts han vist, i és creuen que encara viuen en allà, que durant dècades, hi havia una frontera que les màquines no podien travessar. Els robots sabien fabricar cotxes, ordenar peces o repetir moviments exactes dins d’una fàbrica. Però el món humà era massa desordenat. Massa imprevisible. Una simple habitació d’hotel, per exemple, representava un caos impossible per a una màquina, llençols arrugats, coixins desplaçats, tovalloles humides, objectes fora de lloc…Fer un llit semblava una de les últimes coses profundament humanes. Però aquesta frontera també està caient. I molt més ràpid del que molts a dia d’avui no s’esperen.

La nova generació de robots humanoides ja no només executa ordres, observa, interpreta i decideix. Aprèn mentre actua. Corregeix errors. S’adapta. Avui, alguns models ja poden netejar habitacions o fer llits reaccionant a cada moviment de la tela com ho faria una persona. El problema de la robòtica mai no havia estat la força mecànica. Era la capacitat d’entendre el món real. I això és precisament el que la intel·ligència artificial està començant a resoldre.

Encara no és barat. Encara no és massiu. Però totes les grans revolucions tecnològiques han començat així. Els primers ordinadors eren inaccessibles. Els primers mòbils, un luxe. Les primeres plaques solars, inviables. Després van arribar les economies d’escala la producció massiva i la caiguda dels costos. I el que semblava excepcional es va convertir en inevitable i cotidià. Amb els robots passarà exactament el mateix.

Els experts calculen que, en menys de mitja dècada, o sigui, no més de cinc anys, un hotel podrà reduir dràsticament els seus costos de manteniment gràcies a la robòtica. Quan això passi, la competència obligarà la resta a seguir el mateix camí, es llei de mercat, sinó la competència els arrassarà. No perquè vulguin, sinó perquè no tindran alternativa. El mercat no espera ningú.

I darrere d’aquesta transformació hi ha persones.

A Espanya es calcula, segons les dades que he pogut trobar, que hi ha entre 90.000 i 120.000 persones treballant als departaments de neteja dels hotels. A Catalunya entre 15.000 i 25.000 persones. De fet Catalunya és una de les principals potencies turístiques de la península ibèrica, amb centenars de milers de places turístiques i una enorme dependència laboral del sector de serveis i l’hostaleria.  Moltes són dones d’entre quaranta i cinquanta-cinc anys. Dones amb l’esquena castigada després d’anys aixecant matalassos, arrossegant carros i netejant habitacions a contrarellotge. Dones invisibles per a la majoria dels clients, però imprescindibles perquè tot funcioni. Les coneixem com les “kellys”.

Moltes sostenen soles una família. Moltes són treballadores immigrants. Moltes acumulen lesions físiques cròniques i tenen poques oportunitats laborals alternatives degut als nivells baixos de qualificació formal reconeguda. I ara alguns observem, amb una barreja de por i incredulitat per la inacció social i política, com la tecnologia comença a acostar-se precisament al seu espai de supervivència.

El debat sobre la intel·ligència artificial sovint es fa des de la fredor dels números, dels gràfics, de la tecnlogia aplicada o de la possible regulació i dels discursos futuristes. Però darrere de cada percentatge i de cada bit hi haurà una persona preocupant-se d’aquí cinc anys si la seva feina tindrà continuïtat. Aquest és el veritable centre del problema. No és només la tecnologia. És la velocitat. És un gran problema social.

Les grans reconversions industrials del passat van donar temps, amb totes les seves ferides, a crear prejubilacions, plans de reindustrialització o nous itineraris laborals. Aquesta vegada, tot apunta que el canvi arribarà molt més ràpid del que les institucions són capaces d’assumir. I mentre els robots aprenen cada setmana, cada dia, cada minut i cada segón, la política continua avançant amb eines, idees i plantejaments del segle passat, en què la velocitat dels canvis sempre ha estat molt lenta i mai no s’havia hagut de competir amb una intel·ligència capaç d’igualar o superar la humana.

Els programes de formació arriben tard, de fet no existeixen. Les ajudes socials no estan pensades per a una substitució massiva provocada per la tecnologia. Els costos que generarà a les institucions faran que els pressupostos no encaixin.  I ningú sembla estar preparant una resposta real per a totes aquelles persones que podrien quedar atrapades entre dues realitats: massa joves per retirar-se, massa grans per començar de zero. 

I aquest no és només un problema del sector de les “kellys”. És, i serà els pròxims anys, un problema que afectarà moltes feines repetitives i especialitzades, especialment aquelles basades en processos mecànics, rutinaris i fàcilment automatitzables.

Un dels sectors més exposats és el de la logística i els magatzems, on moltes tasques ja estan començant a ser assumides per sistemes automatitzats i robots: preparació de comandes, classificació de paquets, càrrega i descàrrega, inventariat o conducció interna de mercaderies dins dels centres logístics.

La indústria alimentària també es troba en plena transformació. Tasques com l’empaquetat, la classificació de productes, el tall i processament, la inspecció visual de qualitat o la manipulació en línies de producció són cada vegada més susceptibles de ser automatitzades gràcies a la combinació de robòtica i intel·ligència artificial.

El sector sanitari auxiliar i de cures bàsiques tampoc quedarà al marge d’aquest procés. Àmbits com el transport de medicació, la neteja hospitalària, l’assistència logística o el monitoratge bàsic de pacients ja comencen a incorporar tecnologies capaces de substituir parcialment algunes funcions humanes.

També el sector agrícola està experimentant una acceleració tecnològica sense precedents. La recol·lecció robotitzada, els sistemes intel·ligents de detecció de plagues o els tractors autònoms són només alguns exemples d’una automatització que transformarà profundament el treball al camp durant la pròxima dècada.

Potser el més inquietant no és imaginar hotels o industries gestionats per màquines i robots. Potser el més inquietant és pensar què passarà amb les persones que ningú mirarà quan això passi.

Sergi Marcén i López