Durant anys es van imaginar que la revolució tecnològica afectaria sobretot les fàbriques, les cadenes de muntatge o els treballs manuals repetitius. Pensaven que els robots substituirien braços, però no cervells. Es van equivocar.
La intel·ligència artificial ha arribat primer als ordinadors, als despatxos, als departaments administratius, als centres d’atenció al client, als mitjans de comunicació, a les assessories, als bancs i fins i tot a professions que semblaven intocables. I ho està fent amb una velocitat que no té precedents en la història econòmica moderna.
No estem davant d’una innovació més. Estem davant d’un canvi estructural que transformarà profundament el mercat laboral, la productivitat i, probablement, la mateixa idea de treball tal com l’hem entès fins ara.
El problema és que el debat públic continua ancorat en el curt termini. Parlem molt de les oportunitats de la IA, de les inversions milionàries o de la carrera tecnològica global, però massa poc de les persones que quedaran atrapades enmig d’aquesta transformació.
Perquè sí, la IA generarà riquesa. Molta. Però també expulsarà milers de persones de les seves feines actuals.
I no parlem només de treballadors poc qualificats. Aquesta vegada el terratrèmol afectarà especialment les classes mitjanes administratives i professionals. Persones que fa vint anys van estudiar una carrera convençudes que tindrien una feina estable fins a la jubilació. Administratius, comptables, analistes, treballadors de banca, operadors d’atenció telefònica, redactors, traductors, tècnics documentals, perfils jurídics junior o treballadors vinculats a processos repetitius de gestió veuran com una part important de les seves funcions es pot automatitzar en qüestió de segons.
I això no passarà d’aquí vint anys. Ja està passant.
Moltes empreses encara no han acomiadat massivament perquè es troben en fase d’adaptació, però la tendència és evident. Quan una eina pot fer en trenta segons una tasca que abans requeria hores de feina humana, el model econòmic acaba canviant inevitablement.
La història ens ensenya que totes les revolucions tecnològiques creen noves oportunitats. És cert. Però també ens ensenya una altra cosa: les societats que no preparen la transició acaben generant desigualtat, frustració i conflicte social. Aquest és el veritable risc. No és la tecnologia. És la manca de planificació política i la poca visió d’un gran impacte social que ens afectarà a tots. Perquè diguem-ho clar, la solució no es fàcil i el problema massa gran.
Catalunya, Europa i bona part del món occidental continuen afrontant aquesta revolució com si fos només una qüestió empresarial o tecnològica, quan en realitat és un dels grans reptes socials i democràtics del segle XXI.
Perquè darrere de cada gràfic de productivitat hi ha persones reals. Hi ha treballadors de cinquanta anys que probablement hauran de reinventar-se després de dècades fent la mateixa feina. Hi ha joves que estudien professions que potser canviaran radicalment abans que acabin la carrera. Hi ha famílies que poden sentir que el futur se’ls escapa de les mans. I quan una societat perd la sensació d’estabilitat, apareixen la por, la ràbia i la polarització.
Per això és urgent començar a construir un gran Pla de Reconversió Laboral i Adaptació al Món de la Intel·ligència Artificial. No com una mesura defensiva, sinó com una estratègia de país i de continent.
Necessitem entendre que la formació ja no serà una etapa concreta de la vida. Serà permanent. Les persones hauran de reciclar-se diverses vegades al llarg de la seva trajectòria professional. I això obliga a transformar completament les polítiques públiques d’ocupació, universitats i formació professional.
No podem limitar-nos a pagar subsidis mentre desapareixen sectors sencers. Això seria econòmicament insostenible i socialment destructiu. El que cal és convertir el talent afectat en nou capital productiu.
La bona notícia és que també apareixeran noves necessitats enormes de treballadors. La transició energètica, la indústria tecnològica europea, la ciberseguretat, la salut digital, la robotització industrial, la computació avançada o l’economia de les cures requeriran milers de professionals. Però aquests llocs de treball no es cobriran sols. Necessiten planificació, anticipació i una aposta decidida per la requalificació.
Aquí és on els governs marcaran la diferència entre societats cohesionades o societats fracturades.
Els països que lideraran el futur no seran necessàriament els que tinguin la millor IA. Seran els que siguin capaços de gestionar millor l’impacte humà de la IA. I això exigeix valentia política.
Perquè és molt més fàcil inaugurar un hub tecnològic que explicar honestament a la població que milions de feines canviaran radicalment. És més còmode parlar d’innovació que afrontar les angoixes d’una part de la societat que sent que pot quedar enrere. Però ignorar el problema no farà que desaparegui.
La intel·ligència artificial pot ser una extraordinària oportunitat per augmentar la productivitat, reduir feines alienants i generar més prosperitat. Però només funcionarà si els beneficis d’aquesta revolució es transformen també en estabilitat social, oportunitats i esperança col·lectiva.
Perquè una societat no es mesura només per la seva capacitat tecnològica. També es mesura per com protegeix i acompanya les persones quan el món canvia massa de pressa.
Sergi Marcén i López
Sergi Marcén i López 
Deixa un comentari